Calendari

<<   August 2019    
SMTWTFS
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31
Alojado en
ZoomBlog

Cloverfield (Monstruoso)

Per Mrtí - February 6th, 2008, 21:01, Categoria: Cine - Estrena

Un cop més, relego la nefasta traducció del títol als parèntesis, tot i que he estat a punt de ni posar-la. Més que res pq tothom pugui identificar la peli, ja que aquí la gran majoria de gent la coneix amb aquest ridícul nom de Monstruoso, que no fa més que definir-se a si mateix. Bé, anem al que interessa. No menteixo si dic que aquesta és una de les pelis que més expectació havia aixecat durant els últims mesos, bàsicament gràcies a la millonada (la que no s'han gastat per fer la peli) destinada pel senyor J.J. Abrams a la publicitat, sobretot per internet. Doncs bé, un cop arribada l'estrena, haig de dir que la peli m'ha satisfet completament. Això sí, vull que quedi clara la subjectivitat d'aquest comentari, ja que no es tracta, ni de bon tros, d'una peli apta per a tothom. Amb això vull dir que, de la mateixa forma que a mi em va agradar molt, puc comprendre que molta gent la consideri un bodrio (sense anar més lluny, al cine van marxar dues persones davant meu quan tot just portàvem 20 min de peli). I és que el principi és probablement el que més costa d'assimilar, sobretot perquè és quan més es mou la càmera. Per si algú encara no ho sap a aquestes altures, la peli està rodada íntegrament com si d'una grabació domèstica es tractés, cosa que es tradueix en moviments bruscos constants, escombrades d'imatge, imprecisions i inclús moments de descuit en què la persona que filma es pensa que ha apagat la camera i no ho ha fet. En fi, tot allò que acostuma a passar als vídeos domèstics. Hi ha qui ho trobarà excessivament marejant i hi ha qui, com jo, ho trobarà una interessantíssima forma de donar un punt de vista completament diferent a una peli la trama de la qual no és per res novedosa.

En un àtic de Nova York, un grup d'amics celebren una festa per acomiadar a Rob, que marxa a treballar al Japó. Un dels seus amics, Hud, s'encarrega de filmar amb la seva videocàmera a cadascún dels assistens perquè dediquin unes paraules a Rob. La festa es va animant i comencem a descobrir certs secrets en referència a la relació entre els diferents personatges, quan, de sobte, una gran sacsejada i el so del que sembla una explosió interrompen la festa. Poc a poc, el pànic comença a apoderar-se de tothom, però Hud decideix no para la càmera.

El principal atractiu de Cloverfield ve donat, precisament, per aquest partícular i únic punt de vista que manté de principi a fi. El fet de veure exactament el que veu un dels personatges fa que, més que mai, visquem els fets com si fóssim allà mateix. Tenim les mateixes ganes que ell de fugir, però també aquesta innata curiositat humana de veure allò tan extraordinari de què fugim, patim amb ell, correm amb ell, ens cansem amb ell. Hi ha un moment en què et sents quasi tan esgotat com els protagonistes. Tot plegat ens fa sentir part de la peli, ens fa prendre un paper actiu, ens fa valorar si realment reaccionaríem com els protagonistes en una situació com aquesta. Personalment, com a espectador valoro molt que una peli em transmeti tot això, naturalment si després està ben feta, com és el cas. I és que, tot i el baix pressupost, els efectes especials són espectaculars, sense oblidar els extraordinaris efectes de so, que tenen bona part de culpa que et sentis enmig de tot el merder. Així doncs, l'angoixa que transmet la peli és més realista que mai. Un altre element importantíssim que hi contribueix és el muntatge, emulant els talls que es produeixen en una cinta de vídeo, que deixen el·lipsis pel mig i inclús fragments d'imatges anteriorment grabades, en aquest cas molt sobtades i jugant un paper importantíssim a la narració dels fets i a mantenir un ritme trepidant durant els 75 minuts que dura la peli. Entreteniment pur i dur, i en primera persona, cosa que també proporciona certa estètica de videojoc, tipus Silent Hill i similars, en més d'un instant. La direcció té un objectiu ben clar: no coneixem ni veiem més ni menys que el personatge que graba, per tant l'espectador no té ni un sol privilegi com a tal.

Darrere de tot plegat, Cloverfield amaga diversos missatges, segons com es pugui interpretar. Un d'ells podria ser el de voler posar en evidència aquesta indiscriminada "cultura de la por" que s'ha apoderat d'Estats Units després de l'11-S (per cert, alguns plans són calcats a les imatges que tots vem veure per TV), situant com a enemic un monstre completament de ciencia-ficció, per tant igualant-lo als suposats enemics que el senyor Bush diu que tenen. En aquest sentit, es pot trobar més d'una interpretació. Un altre missatge que s'extreu, encara que sigui a partir de petits detalls, és el de retratar aquesta societat que està més pendent de fer fotos amb el mòbil o saquejar una botiga d'electrònica que de preocupar-se per la seva integritat.

En fi, com ja he dit, no és una peli que pugui recomanar a tothom pq sóc conscient que generarà opinions força oposades. Si després de llegir el comentari, teniu clar que no és per vosaltres, oblideu-vos-en; si us ha picat la curiositat i teniu ganes de veure algo diferent al cine, aneu a veure-la i no marxeu als 20 minuts, que l'entrada s'ho val.

Títol original: Cloverfield

Director: Matt Reeves

Intèrprets principals: Michael Stahl-David, Jessica Lucas, Lizzy Caplan, Mike Vogel, T.J. Miller, Odette Yustman

País: USA, 2008.

Gènere: Acció, ciència-ficció, intriga. 75 min. 

Permalink :: 7 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Lost - 4a temporada cap. 1

Per Mrtí - February 4th, 2008, 23:01, Categoria: Lost

Doncs ja s'ha acabat l'espera i per fi torna la sèrie que tants esperem quasi de forma obsessiva, que probablement és l'adjectiu que més escau a la sèrie en si. A partir d'ara, ens esperen, de moment, vuit setmanes seguides de menjada de coco. Malauradament, no hi ha res més confirmat per culpa de la ja coneguda vaga de guionistes. Ja vorem com acaba tot, però seria una pena que tiressin enlaire una sèrie com aquesta. Us imagineu una temporada de només vuit capítols?

Bé, centrant-nos en el primer capítol de la 4a temporada, jo haig de dir que vaig acabar amb una certa sensació de ganes de més, suposo que per culpa d'aquests vuit mesos d'espera i la immensa espectació. De totes formes, crec que tothom estarà d'acord que ha estat l'inici de temporada més fluix dels que hem vist fins ara; recordo sobretot el primer capítol de la 2a i de la 3a, realment genials. Però bé, a part d'això, està clar que la sèrie no perd ni un pèl de la seva filosofia i segueix deixant anar enigmes i més enigmes, més ara que l'espai temporal es divideix de forma diferent, ja que el que passa a l'illa és anterior als flash-forwards i això obre una dimensió totalment nova pel que fa a l'interpretació. Ara estem en el "què haurà passat per què després passi això". En fi, que Lost torna al més pur estil Lost, que em va passar l'episodi volant i que ja hi ha unes ganes terribles de veure el segon.

Permalink :: 7 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford

Per Mrtí - January 30th, 2008, 22:40, Categoria: Cine - 2007

Em costa recordar un període de temps tan fructífer en quan a estrenes de cine com el que comprèn els dos últims mesos de 2007 i aquest inici de 2008. La proximitat dels Oscars sempre propicia que aquesta sigui l'època forta de l'any pel que fa a estrenes importants, però jo diria que mai el nivell global havia estat tan alt com l'actual. Es podria dir que aquest tram va començar precisament amb l'estrena d'aquesta peli, el novembre passat, i sembla que encara pot continuar algunes setmanes més.

Si bé considero que El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford no arriba al nivell de la última peli comentada, tampoc és que se n'allunyi gaire, ja que estem davant d'una gran, gran pel·lícula. Em queden un parell de nominades per veure, però em sembla que estem davant d'una nova injustícia pel fet que no estigui entre les millors de 2007. La veritat és que, quan es va estrenar, la seva llarga durada (2h 40min) i la preferència d'altres pelis va fer que no anés a veure-la, però després d'haver-ho fet, puc dir que li sobren uns 20 minuts, però no més. El Asesinato de Jesse James respon a la perfecció a aquell famós anunci de Voll Damm que deia "sense presses, si us plau", ja que és una peli feta per a ser assaborida amb tranquilitat i sense mirar el rellotge, per així gaudir de veritat de tot el que ens ofereix, que és molt. Una peli així no podia durar 90 minuts pq aniria totalment en contra de la seva pròpia naturalesa i la dels seus personatges. Crec que no és molt agosarat dir que potser és la peli que hagués fet Sergio Leone si ara fós viu. Per començar, la peli fa una presentació lírica del protagonista, Jesse James, absolutament genial, tan a nivell artístic com narratiu. Pocs cops veurem començar l'acció d'una peli coneixent tan bé el protagonista. Des de llavors, els fets es van succeïnt mica en mica, sense presses, però sense pausa, i és sobretot l'evolució dels personatges la que marca la notorietat d'aquest avanç continu. Com ja he dit, la peli regala imatges precioses, aprofitant sempre tota l'amplitud i profunditat del pla, i amb unes perspectives que fan que l'entorn, sovint desèrtic i salvatge, tingui moltíssima influència. Destacar sobretot les escenes hivernals amb neu i gel, brillants.

Jesse James és el fugitiu més famós, carismàtic i imprevisible de l'oest americà. Juntament amb la seva banda, formada per alguns familiars seus, prepara un important assalt a un tren carregat de diners. Robert Ford és un jove de 20 anys, de comportament i actitud força peculiar i inquietant, que idolatra a Jesse James i no pararà fins poder acompanyar-lo en els seus robatoris. De moment, James ignora y rebutja a Ford, però quan comencen a créixer les desconfiances entre els integrants de la banda, els dos es van unint cada cop més.

Tot i que destaca sobretot per ser una icona sexual per part del públic femení, mai no m'amagaré de dir que Brad Pitt és un dels millors actors de l'actualitat i, probablement, el que millor sap escullir els seus papers. Doncs bé, aquest n'és un nou exemple. No obstant, s'ha de dir també que l'actuació estrella de la peli és la de Casey Affleck, un actor que promet moltíssim i que ja s'ha guanyat merescudíssimament la nominació a actor secundari (tot i que per mi és el veritable protagonista, però bé... deu ser cosa de caché). Aquesta actitud innocent, mig infantil, ingènua, però al mateix temps freda, impassible i impactant, fan de Robert Ford un dels personatges més interessants que he vist últimament. L'altre gran element a destacar és la magistral banda sonora, que ella sola sap crear a la perfecció aquest ambient enrarit que acompanya quasi tota la peli i que també ens deixa grans moments de suspens. Finalment, voldria remarcar un fet que posa en evidència la gran qualitat d'aquesta peli, i és que el títol de El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, naturalment, ens està desvetllant el final, però en cap moment tens la sensació que això jugui en la seva contra. Sabem on arribarem, però no com hi arribem, ni quan, ni què passa pel mig, i aquest és el pilar que aguanta tota la peli i de forma magnífica. Per mi, es podia estalviar bona part dels minuts finals, ja que ens explica coses que no fa falta explicar pq ja les podem preveure o entendre, però en fi, potser és per donar un lluiment final a Casey Affleck. Reconec que no és una peli apta per a tothom, però pels que sàpiguen apreciar el cine de la mateixa forma en què t'has de beure una Voll Damm, per mi és de visionat obligat.

Links: V.O. + subs

Títol original: The Assassination of Jesse James by the coward Robert Ford

Director: Andrew Dominik

Intèrprets principals: Brad Pitt, Casey Affleck, Sam Shepard, Mary-Louise Parker, Jeremy Renner, Sam Rockwell, Ted Levine

País: USA, 2007.

Gènere: Western, drama. 160 min.

NOMINACIONS OSCARS 2007: MILLOR ACTOR SECUNDARI (CASEY AFFLECK) i MILLOR FOTOGRAFIA.

Permalink :: 3 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

No Es País Para Viejos

Per Mrtí - January 27th, 2008, 18:55, Categoria: Cine - No estrenada

En el món del cine, sempre he considerat que el qualificatiu de "obra mestra" només podia estar reservat a un grup molt sel·lecte de pel·lícules. En el meu cas, aquest grup no deu superar les trenta pelis i en els últims deu anys tan sols hi havia afegit El Pianista i Amores Perros. Doncs bé, estem davant d'una nova incorporació a la meva llista personal d'obres mestres. No Es País Para Viejos és un prodigi cinematogràfic, miris per on la miris. És d'aquelles pelis que els futurs estudiants de la meva carrera hauran d'analitzar per aprendre com es fa cine al segle XXI, ja sigui a nivell narratiu, de muntatge, de fotografia, de direcció d'actors, de tot. Tothom parla de Fargo com la peli referència dels germans Coen, doncs crec que aquesta condició acaba de canviar de mans. En realitat, No Es País Para Viejos té una forta semblança amb Fargo, ja que segueix aquesta estructura de persecució i fugida, de personatges solitaris en un paisatge completament inhòspit, de cruesa i violència en les imatges, d'aquests tocs d'humor tan particular dels Coen; això sí, amb 40 o 45 graus més de temperatura. Però, per mi, la peli que ens atén supera a Fargo perquè manté un grau d'intensitat més elevat, perquè els personatges tenen més carisma i perquè no fa ni una sola concessió a l'espectador i li deixa amb una demolidora sensació de la qual és molt difícil de desprendre's.

Texas, 1980. En una zona sacsejada per l'existència d'un assassí psicòpata que no para de matar gent per diversió, Llewelyn Moss, un modest caçador d'antílops, troba per casualitat les restes d'un intercanvi de droga que no va acabar massa bé i descobreix un maletí amb 2 milions de dòlars en efectiu. Aviat, la policia i quasibé tothom, entre els quals el psicòpata en qüestió, ja coneix la desaparició d'aquest botí, cosa que porta a Llewelyn a fugir amb els diners.

Fa un bon temps que ens venen l'actuació de Javier Bardem com a extraordinària, i pensava que potser no n'hi hauria per tant, però m'haig de rendir a l'evidència i dir que encarna a un dels personatges més sonats i temibles que he vist mai en pantalla. Quasi cada diàleg seu fa posar els pèls de punta i genera una tensió pràcticament insuportable, tant per a la resta de personatges com per a l'espectador. Porta el pentinat més horrible que he vist mai, però això no fa més que accentuar aquesta imatge quasi diria que terrorífica i de tio que està tan girat que saps que és capaç de qualsevol cosa. Pel que fa a Josh Brolin i Tommy Lee Jones, també està realment magnífics, però es veuen un pèl eclipsats per l'actuació de Bardem. Brolin s'està confirmant com un dels grans actors dels últims anys i Lee Jones té una presència en pantalla certament imponent. Vull remarcar, precisament, la gran importància del personatge d'aquest últim, ja que és a qui hem d'atribuir el punt de vista de tot el que passa (sense anar més lluny, és ell qui justifica el títol de No Es País Para Viejos). Les seves reflexions representen clarament el missatge que vol donar la peli: com, en només un parell de dècades, la societat ha avançat impassible deixant-se portar per l'ambició, la violència, la corrupció i l'egoïsme de les persones. Aquesta sensació de no pertànyer al món en que vius probablement és una de les més dures que es poden tenir.

Pel que fa a Joel i Ethan Coen, un cop m'he aixecat de les repetides reverències que els faig, només dir que demostren un cop més que tenen una visió del cine inigualable. No he tingut el plaer de llegir la novel·la original de Cormac McCarthy, però, en qualsevol cas, el guió és un 10, per tant l'adaptació deu ser igual de bona. La direcció segueix la seva línia habitual, sense estridències però magistral, regalant grandíssims moments de tensió i suspens, amb plans cuidadíssims i aprofitant l'altíssim potencial del treball fotogràfic. La primera part de la peli és un plaer per a la vista. El muntatge també és exemplar, en un tres i no res et fa una presentació inmillorable dels personatges i després sap mantenir el ritme adequat. A més, et deixa anar uns talls i unes el·lipsis que deixen totalment descol·locat, sobretot per tot el que expliquen i et fan entendre sense que tu ho hagis vist. I què dir del final, per mi brillant i encertadíssim. Entendré que a bastanta gent no li agradi, pq s'escapa de lo habitual, però és que No Es País Para Viejos s'escapa de lo habitual. De moment, puc afirmar sense pensar-m'ho gaire que és la millor peli que he vist en els últims deu anys. Es convertirà en una de les imprescindibles del cine contemporani.

Títol original: No Country For Old Men

Directors i guionistes: Joel i Ethan Coen

Intèrprets principals: Tommy Lee Jones, Javier Bardem, Josh Brolin, Woody Harrelson, Stephen Root, Kelly McDonald, Garret Dillahunt

País: USA, 2007

Gènere: Thriller, drama. 120 min.

OSCARS 2007: MILLOR PEL·LÍCULA, MILLOR DIRECCIÓ, MILLOR ACTOR SECUNDARI (JAVIER BARDEM), MILLOR GUIÓ ADAPTAT.

Permalink :: 16 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Juno

Per Mrtí - January 25th, 2008, 18:11, Categoria: Cine - Estrena

Definitivament, aquesta és la "peli bonica" de l'any. La seva comparació amb Pequeña Miss Sunshine té tot el sentit del món, ja que les dues han jugat el mateix paper en el seu any d'estrena i també als Oscars: amb un pressupost modest, aportar una ráfega d'aire fresc entre tanta superproducció, amb un estil totalment desenfadat i diferenciat de la resta. Això sí, que quedi clar que, argumentalment, les dues pelis no tenen res a veure. Tot i que mai perd el sentit de l'humor, Juno és una peli força més dramàtica i profunda, sobretot perquè tracta un tema molt més humà i trascendental com és l'embaràs a l'adolescència. No obstant, el cinisme de la jove protagonista i la seva particular visió de les coses li treu tot el dramatisme que podria tenir i demostra que prendre's gens seriosament algo que, teòricament, hauria de ser molt seriós pot ser perfectament vàlid si es tenen les coses clares. Aquest és el cas de la protagonista de la pel·lícula, a la qual dóna títol i no per casualitat, ja que la peli és ella, així de clar, i tant en sentit figurat com en sentit literal. D'una banda, és Juno qui porta el pes de l'acció en tot moment (potser apareix en un 95% dels plans) i al voltant de la qual orbiten la resta de personatges; de l'altra, definir la pel·lícula és definir-la a ella: llesta, descarada, divertida, espontània, enginyosa, autèntica, sarcàstica, sincera, tendra, innocent, adorable... És d'aquells casos en què sembla impossible de creure que a algú no li pugui agradar aquest film. El director tampoc és qualsevol, ja que es tracta de Jason Reitman, artífex de la genial Gracias por Fumar. Queda clar que serà un dels noms a tenir en compte dins d'aquesta corrent alternativa (que no independent) del cine nordamericà.

Juno McGuff és una adolescent de 16 anys que es queda embarassada a conseqüència de la seva relació amb Paulie Bleeker, un company de classe. Quan s'adona realment de la situació, pren la decisió de tenir la criatura i donar-la en adopció a alguna parella que estigui interessada en criar un fill. Els seus pares i amics de seguida la recolzen i l'ajuden en la busca de la família adequada i també a superar aquesta difícil etapa que es presenta a la seva vida.

La nominació a millor actriu per a Ellen Page em sembla completament merescuda, ja que interpreta amb solidesa un personatge gens fàcil. Juno no és una noia corrent, reacciona de forma molt particular davant de segons quines situacions i té dins seu una mescla de poca vergonya i inseguretat que Ellen Page sap transmetre a la perfecció. Si a sobre té aquesta cara angelical, resulta improbable no agafar un cert afecte envers la jove protagonista. La resta d'actors també compleixen a la perfecció, sobretot la parella formada per Jason Bateman i Jennifer Garner, en què aquesta última sorprèn agradablement en un paper oposadament diferent als que havia fet fins ara. Per la seva part, Michael Cera repeteix el seu paper d'atontat a Arrested Development. També figura entre les quatre nominacions el guió i la veritat és que és força brillant, ja que no té altibaixos i resulta molt menys previsible del que pot semblar en un principi, al mateix temps que complaent per a l'espectador. L'últim punt fort és la banda sonora, composta totalment per música indie i folk americana, la qual no deixa de ser una extensió més de la personalitat de Juno. Hora i mitja de cine senzill, transparent, però també profund i emocionant, que passa sense quasi adonar-se'n. Probablement no guanyarà cap estatueta, però el fet de constar en aquestes privilegiades llistes de cinc juntament amb les grans produccions de l'any ja és un premi més que suficient per Juno. Veieu-la perquè us podrà aportar més o menys, però tot el que aporti serà positiu.

Títol: Juno

Director: Jason Reitman

Intèrprets principals: Ellen Page, Michael Cera, Jason Bateman, Jennifer Garner, Allison Janney, J.K. Simmons, Olivia Thrilby

País: USA, 2007.

Gènere: Comèdia, drama. 90 min.

NOMINACIONS OSCARS 2007: MILLOR GUIÓ ORIGINAL.

Permalink :: 4 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Los Crímenes de Oxford

Per Mrtí - January 21st, 2008, 20:12, Categoria: Cine - Estrena

Li tenia ganes a aquesta peli, sobretot pq el tema d'assassinats en sèrie combinats amb una certa simbologia a desxifrar per poder atrapar l'autor sempre m'ha atret moltíssim, però haig de dir que m'ha defraudat bastant. Tothom parla dels "abundants" encants de Leonor Watling com el més destacable d'aquesta peli i jo volia creure que, a banda d'això, alguna cosa més se'n podria extreure, però la veritat és que em costa i això diu molt poc a favor de Los Crímenes de Oxford. Alex de la Iglesia demostra que s'ha ficat en un terreny que no és el seu i que no té gens per la mà, i crec que ha pagat la novatada. Si per alguna cosa es caracteritza el director basc és per donar una personalitat molt marcada a les seves obres, però precisament és això el que més li manca a Los Crímenes de Oxford. La peli no comença malament i tota la part del plantejament fins al primer crim obre l'interès de l'espectador, però a partir de llavors comencen els impropòsits, els trompicons i les incoherències. Tot plegat fa que sigui molt difícil implicar-se en la història i prendre-se-la amb la seriositat que requereix, cosa que fa que tot comenci a perdre trascendència i l'expectació caigui. Quan s'acosta la resolució, la tensió remonta una mica el vol, però l'explicació final de tot plegat resulta molt poc convincent i fa que l'espectador se senti una mica enganyat per tot el que ha vist fins llavors. La pregunta amb què un es queda seria: Valia la pena tot plegat per acabar d'aquesta forma? Home, la peli és entretinguda i compleix per fer passar el rato, però tens la sensació que molts dels elements que et presenta com a claus, acaben sent un pèl gratuïts. Una peli pot ser tramposa, però de forma intel·ligent i brillant i donant un sentit final a tot plegat (Sospechosos Habituales), però en aquest cas no és així, ni molt menys. No m'he llegit la novel·la, però dubto que la sensació després de llegir el llibre sigui aquesta, per tant crec que l'adaptació ha de ser un dels errors principals d'aquesta peli.

Martin, un estudiant nordamericà arriba a Oxford amb l'objectiu de contactar amb Arthur Seldom, un cèlebre professor de lògica matemàtica per escriure la seva tesi. Martin s'allotja a la casa de la senyora Eagleton, qui apura els seus últims dies de vida acompanyada de la seva filla Beth. En una conferència que dóna el professor, Martin aconsegueix tenir el primer contacte amb ell, però serà més tard, en una extranya coincidència i a raó d'un fet terrible, quan començaran a treballar junts de veritat, posant en joc tot el seu coneixement sobre matemàtiques.

En efecte, no puc evitar mencionar les generoses aparicions de Leonor Watling com el principal despertador d'interès de la peli, sobretot pel públic masculí, pq negar-ho. La veritat és que el personatge que interpreta Watling juga un paper quasi nul en la resolució de la trama, per tant, no m'explico el motiu d'incloure-la a la peli si no és el de simple reclam sexual. En fi, si és així, d'una banda s'agraeix, això està clar, però de l'altra és una mica trist. Pel que fa a Elijah Wood, dubto que fós el millor actor per interpretar aquest paper, ja que, a part que arrossega de forma inevitable l'etiqueta de Frodo Bolsón, la seva presència en pantalla és massa inofensiva i això li resta credibilitat al personatge. Segurament la millor interpretació és la de John Hurt, qui és l'únic que realment es veu còmode amb el seu personatge, tot i que a vegades desitjaries que callés una estona... Pel que fa a la temàtica matemàtica (sona graciós això), comença de forma atractiva i les primeres converses sobre temes metafísics resulten força interessants, però a mida que avancen els minuts, la peli s'embolica ella soleta i fa que l'explicació cada cop sigui menys fluida i més confusa. A més, la incursió de personatges i subtrames, que al final t'adones que no serveixen per res, tampoc ajuda gaire. Pel que fa a la direcció, et creus que és Alex de la Iglesia qui està darrere la camera pq surt als crèdits inicials, pq és completament neutra. Només se'n salva un magnífic pla seqüència que ens transporta pels carrers d'Oxford, mostrant-nos a tots i cada un dels sospitosos, i que acaba amb un primer pla de la primera víctima. En resum, que Los Crímenes de Oxford no aconsegueix crear l'atmòsfera adequada per una història com la que explica, i això la converteix en superficial, que es el pitjor que li podia passar. Normaleta i poc més... això sí, surt Leonor Watling en pilotes. Ben pensat, potser sí que és el millor...

Títol original: The Oxford Murders

Director: Alex de la Iglesia

Intèrprets principals: Elijah Wood, John Hurt, Leonor Watling, Julie Cox, Burn Gorman, Jim Carter, Anna Massey

País: Espanya, 2008.

Gènere: Intriga, thriller. 110 min.

Permalink :: 13 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

2n Aniversari M.A. Confidential

Per Mrtí - January 18th, 2008, 22:30, Categoria: General

Doncs sí, ja fa dos anyets que això funciona. Concretament, va ser el 18 de gener de 2006 quan, amb un cert nerviosisme intern, pq negar-ho, vaig clicar per primer cop això de "Publicar en el blog" i va aparèixer el primer comentari. Des de llavors, i sense ànims de tirar-me floretes, crec que el blog no ha descansat pràcticament mai si exceptuem els períodes vacacionals estiuencs. La veritat és que en cap moment se m'ha passat pel cap abandonar-lo, ni m'ha fet mandra seguir escrivint comentaris, la qual cosa és una molt bona senyal i un clar indici que això no s'aturarà si no hi ha una causa major que ho provoca.

El balanç d'aquest segon any és de 92 articles publicats, que ja sumen un total de 225, als quals s'han fet un total de 339 comentaris, que pugen a 691 d'acumulats. Sincerament, he notat un lleuger descens en aquest aspecte, no tan per la quantitat, sinó per la varietat de comentaristes, sobretot durant les últimes setmanes, però tinc claríssim que aquest aspecte no em farà enrere a l'hora d'escriure. Això sí, sé que diverses persones que visiten assiduament el blog es resisteixen a participar-hi de forma activa i a aquests sí que els animaria a fer-ho, que aquí no cal saber de cine ni de res (ni que jo en sapigués tant...), només cal tenir una opinió i compartir-la. Així doncs, no us mossegueu la llengua i dieu la vostra. La falta de comentaris no m'afecta, però cada un que hi hagi de més serà una motivació extra.

Pel que fa als números de visites, el cert és que la pujada ha estat impressionant. Si durant el primer any van ser 19.000, en els últims dotze mesos n'he registrat quasi 54.000, és a dir, unes 145 per dia. L'increment és bestial, suposo que l'antiguitat del blog hi influeix bastant. En fi, com sempre, qualsevol crítica, suggerència i comentari de tota mena serà ben rebut.

Per acabar, com ja vaig fer pel primer aniversari, he fet un petit resum personal així per sobre del que ha donat de si aquest segon any pel q fa a les pelis i sèries comentades:

Les millors pelisAdiós Pequeña Adiós - Cartas desde Iwo Jima - 3:10 to Yuma - American Gangster - Ratatouille - Planet Terror - Death Proof

Les pitjors pelisHannibal. El Origen del Mal - Transformers - Spiderman 3 - Piratas del Caribe: En el Fin del Mundo - Beowulf

Recomanacions especialsEquilibrium - 13 Tzameti - Bloody Sunday - El Fin de la Inocencia - Redacted - Juegos Secretos - Arma Fatal - Bad Santa - Jesus Camp

Les millors sèries drama/fantàstic: Lost T3 - Dexter - The Company

Les millors sèries comèdia: Studio 60 on the Sunset Strip

L'article més comentat: Lost - Final 3a temporada

Els articles inesperadament no comentats: Shrek Tercero

Comentadors més habituals: Edu, marchelo, Maialen, breiXo, xavibalcells, oscarmaldia, nu ma (entre altres). manurr i oriol bàsicament a Lost, jeje.

Permalink :: 8 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Expiación

Per Mrtí - January 16th, 2008, 23:25, Categoria: Cine - Estrena

Em nego a posar la coletilla de "Más allá de la pasión" pq em posa dels nervis aquesta ridícula mania de posar una segona part al títol només amb la idea de que atraurà més públic. Si es diu Atonement, li poses Expiación i punt, sense afegir frases estúpides que no aporten res i que contaminen, sense cap dret a fer-ho, un títol que em sembla encertadíssim i ple de sentit. Bé, anem a la peli en si. Acaba de guanyar el Globus d'Or a milllor pel·lícula drama i no hi ha dubte que serà una integrant de la llista de cinc nominades a millor peli als propers Oscars, però home... no sé jo si s'està sobrevalorant una mica massa. A nivell cinematogràfic, és excel·lent, això és innegable, però crec que no és una peli completament rodona degut a un entrebanc massa important en el seu tram central. El muntatge, força ambiciós i arriscat, divideix la peli en tres actes radicalment diferenciats. El primer és brillant, amb un ritme de narració perfectament ben portat, una presentació dels diferents personatges molt elegant i una exposició dels fets que genera una gran expectativa degut a la magnitud de les seves conseqüències. Quan comença el segon acte, el que seria la part bèl·lica, però sense bel·licisme, tot això canvia completament i la peli es torna molt imprecisa, cosa que, poc a poc, va impacientant a l'espectador, que veu com les coses deixen d'evolucionar i es perd el temps amb qüestions que després demostren no tenir gaire sentit. Finalment, el tercer acte aconsegueix reprendre el vol i tornar a situar la peli al nivell de l'inici, amb un final veritablement inesperat i que aconsegueix tocar la fibra.

Estiu de 1935. En una mansió d'Anglaterra propietat d'una família de classe rica, la filla gran i el jove jardiner mantenen una peculiar relació d'amor a esquenes de la resta. Per la seva banda, Briony, la germana petita de 13 anys, és una precoç escriptora que ja ha acabat un parell de novel·les, però amb un excés de curiositat que la fa assabentar-se de coses que no hauria de saber. La dificultat de Briony per assimilar el que veu fa que reaccioni d'una forma que canviarà per sempre les vides de tots els que la rodegen.

Com ja he dit, es tracta d'una pel·lícula magnífica tan pel que fa a l'aspecte narratiu, com al visual. La història se'ns explica de forma que se superposen diversos nivells de narració, per tant les coses no sempre són iguals depenent del punt de vista des del que s'explica. En aquest sentit, Expiación és molt literària, ja que (deixant de banda que és una adaptació d'un llibre) posa de manifest aquesta llibertat que a vegades té la literatura per a crear una pròpia realitat, sigui o no la de veritat, seguint uns objectius molt clars i atenent-se a les conseqüències que això comporta. Al cap i a la fi, el fet inductor de tot plegat és una percepció errònea de la realitat per part d'un dels personatges. En aquest cas, el títol de la peli ho diu tot. Pel que fa al nivell tècnic, poca cosa més es pot fer a banda d'elogiar la magnífica fotografia i una grandíssima banda sonora. La direcció de Joe Wright és notable, amb alguns plans brillants i un pla seqüència realment espectacular, tot i que sembla fet més pel lluïment del propi director que res, però potser es manté una mica massa distant respecte a la relació amorosa principal i això pot fer que costi captar-ne tota la intensitat. En resum, Expiación té unes intencions i un plantejament que la haguessin pogut fer obra mestra, però aquest tram central del muntatge fa que el resultat no sigui complert. De totes formes, no dubto en recomanar-la. Això sí, que ningú s'esperi un típic drama romàntic i que ningú s'esperi cine bèl·lic, pq no ho trobarà. És algo diferent, sorprenent, potser per això trobo perfectament merescut que estigui entre les cinc millors pelis de 2007.

Títol original: Atonement

Director: Joe Wright

Intèrprets principals: James McAvoy, Keira Knightley, Romola Garai, Saoirse Ronan, Brenda Blethyn, Vanessa Redgrave

País: Gran Bretanya, 2007.

Gènere: Drama, romàntic. 115 min.

OSCARS 2007: MILLOR BANDA SONORA.

Permalink :: 5 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

American Gangster

Per Mrtí - January 12th, 2008, 23:42, Categoria: Cine - Estrena

No em puc queixar gens ni mica dels primers 6 euros i pico invertits a les taquilles de cine de l'any 2008 perquè em van permetre disfrutar d'una peli excel·lent. Grandíssims actors, majestuoses interpretacions, atractives històries, impressionant ambientació i un dels importants, com es Ridley Scott, darrere la càmera. Tot plegat ja semblava predestinat a conformar un producte d'una qualitat altíssima, i així ha estat, ni més ni menys, i això es tradueix en algo molt preuat avui en dia: poder gaudir de 2h i mitja de cine del millor des del primer fins a l'últim pla. Resulta curiós la dificultat que comporta respondre a la pregunta de "Què t'ha agradat més de la peli", perquè realment no hi ha cap element que sobresurti clarament per damunt de la resta. I és que American Gangster no viu de seqüències àlgides inoblidables, ni de plans memorables, ni de frases o sentències puntuals que marcaran una època, sinó que és tot el conjunt, en bloc, el que té una força increïble. Una història real traslladada de forma extremadament acurada, en què tot el que se'ns explica té valor i on la forma amb què està explicat té una intencionalitat darrere, de la qual t'acabes adonant, ja sigui al moment o més endavant. A més, el ritme de la narració és perfecte, sense altibaixos i sense excessos, i s'ajuda d'un muntatge molt ben estructurat. Si això li sumes dos monstres de la interpretació com són Denzel Washington i Russell Crowe, què més es pot demanar... doncs només queda resar perquè no et toqui algú de 1'90 davant a la sala i poder gaudir còmodament de l'espectacle.

A principis dels anys setanta, Frank Lucas, l'antic xòfer del cap de la màfia, es fa amb el control del tràfic de drogues a Harlem gràcies a la importació des de Vietnam d'una variant molt més pura que la que hi havia fins llavors. Lucas no triga en fer una fortuna i la seva popularitat és cada cop major. D'altra banda, Richie Roberts és un honest detectiu amb molts problemes familiars i amb certa fama d"estúpid entre el cos de policia degut a un fet concret del passat. Roberts serà l'encarregat de trobar la forma d"aturar l"entrada de drogues més important de la història d'Estats Units.

La contraposició dels dos protagonistes és un dels elements claus de la peli, i està perfectament aconseguida gràcies a la magnífica caracterització d'un i altre de forma separada. La primera hora llarga està dedicada a l'avanç paral·lel de les vides de Frank Lucas i Ritchie Roberts, sense q cap dels dos sàpiga de l'existència de l"altre, i és aquí on podem veure com de diferents són i també on se surten els actors. Denzel Washington té una presència en pantalla inigualable, és d'aquells actors que necessita ben poc per transmetre'ns tot el que vol d'un personatge i probablement era l'únic Frank Lucas possible, sense escrúpols, fred, avariciós i egoïsta. Per la seva banda, Russell Crowe destaca per com dóna al seu personatge aquesta bondat, ingenuïtat, indecisió, però també una fortíssima convicció en el que fa. El tercer en discòrdia és Josh Brolin, un assistent de luxe amb poca presència, però amb una força molt considerable.

American Gangster no és una obra mestra, té defectes, té més d'un moment que podria ser qüestionat, sobretot pel que fa a alguns aspectes de la resolució, però és d'aquelles pelis que tenen tan de carisma que costen moltíssim de criticar i que quasi et dol haver-ho de fer. I això només passa quan la altíssima qualitat global fa que els errors que puguin existir es tornin perdonables. Que tothom la vagi a veure pq pelis així no se'n fan tots els dies. Apunta a unes quantes nominacions als Oscars.

Títol: American Gangster

Director: Ridley Scott

Intèrprets principals: Denzel Washington, Russell Crowe, Josh Brolin, Chiwetel Ejiofor, Cub Gooding Jr., Lymari Nadal, Carla Gugino, Ted Levine, Ruby Dee

País: USA, 2007.

Gènere: Thriller, drama, policíac. 150 min.

NOMINACIONS OSCARS 2007: MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA (RUBY DEE) i MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (1)

Juegos Secretos

Per Mrtí - January 10th, 2008, 20:05, Categoria: Cine - 2006

Tot i estar nominada a tres Oscars l'any passat, aquesta peli va passar força desapercebuda pels nostres cines i se'n va parlar molt poc o gens, i ara ha resultat ser un molt bon descobriment, encara que sigui quasi dos anys després de la seva estrena. Juegos Secretos és un drama coral, que presenta una història principal que, en determinats moments, es va ramificant en d'altres de secundàries que, en major o menor mesura, hi tenen referència i hi juguen algun paper, a vegades perillós. Com indica la traducció del títol al castellà (un cop més no té res a veure amb l'original, Little Children, però almenys no és del tot desencertat), els secrets que cada un dels personatges amaga són el fil conductor d'aquesta peli i el que dóna veritable valor a cadascuna de les històries que se'ns expliquen. Tot i que a vegades sembla que la peli s'extengui una mica massa en les trames secundàries, al final t'adones que tot el que has vist tenia la seva importància per poder conèixer millor a cada personatge i així entendre el seu comportament. La peli destaca per un guió perfectament elaborat, d'aquells que potser no ens presenten res que no haguem vist abans, però que ho fan d'una forma tan transparent i desinhibida que arriben amb molta més força a l'espectador. Sí, s'ha de dir que Juegos Salvajes és una peli dura, en què no se'ns presenta cap personatge que sigui feliç i en què hi ha molt de sofriment del qual no se'ns ofereixen gaires sortides, però és potser això el que li dóna aquest immens realisme que fa que t'atrapi completament i et mantingui en tensió durant casi tota l'estona.

En un barri aparentment tranquil i de classe més aviat alta, alguns dels seus habitants porten vides força diferents de les que aparenten i amaguen secrets que poca gent coneix. Entre ells, Sarah, una mare avorrida i decepcionada pel seu marit, i Brad, un pare sense feina que ha de cuidar del seu fill mentre la seva dona treballa, es coneixen un dia al parc i es fan amics. Amb l'excusa de compartir els jocs dels seus fills, comencen a compartir cada cop més estones. Mentrestant, el barri es veu inquietat pel retorn d'un pedòfil, que acaba de sortir de la presó.

Una de les coses a destacar de forma indubtable són les magnífiques interpretacions de tot el repartiment. Cal remarcar sobretot a Kate Winslet, en el millor paper que li he vist mai, i a James Earle Haley, que realment fa por a la pell del perturbat pedòfil. No és estrany que tots dos fóssin nominats a l'Oscar (actriu i actor secundari, respectivament). D'altra banda, també juga un paper important el fet que tots els personatges es moguin en un ambient tan benestant, cosa que els hauria de facilitar la vida, però que contrasta radicalment amb la seva immaduresa i la seva inseguretat. El fet que els nens acompanyin als protagonistes durant gairebé tot el film no és gratuït, ja que és clarament una metàfora del comportament dels adults (d'aquí el títol de Little Children); si en els nens aquesta actitud és innocent, en els adults es clau per definir les seves vides. L'altre missatge que transmet la peli és que no es pot afrontar el futur si abans no has resolt els problemes del passat, cosa que es posa de manifest, sobretot a la part final de la peli. Per posar-vos una mica en situació, Juegos Secretos es trobaria a mig camí entre Crash i Happiness. Crua, impactant i sense gaires concessions a l'espectador, però molt bona peli.

Títol original: Little Children

Director: Todd Field

Intèrprets principals: Kate Winslet, Patrick Wilson, Jennifer Connelly, Sadie Goldstein, Ty Simpkins, Jackie Earle Haley, Gregg Edelman

País: USA, 2006

Gènere: Drama. 120 min.

Permalink :: Comentar | Referències (1)

2008: El que ens espera...

Per Mrtí - January 4th, 2008, 13:05, Categoria: General

Ja que comencem un nou any, he pensat que seria pertinent fer un avanç resumit de les que, a priori, han de ser les pel·lícules més rellevants de 2008. Un cop més, trobem molta adaptació de tota mena (còmic, sèrie de tv, etc.), continuacions de grans sagues i, sobretot, el retorn d'un parell de personatges mítics que van marcar el cine dels 80. A part d'això, molts dels directors més destacats del panorama actual tenen prevista l'estrena de la seva última producció durant els pròxims dotze mesos.

He decidit disposar-les segons el mes de la seva estrena a les nostres pantalles, ja sigui la confirmada o la prevista a dia d'avui. Sé que això és molt relatiu sabent com funcionen les coses en aquest país, però almenys donarà una aproximació de quan podrem disfrutar de cadascuna d'elles. No obstant, no us extranyi que apareguin al blog algunes setmanes (o mesos, qui sap) abans de la data que li pertocaria. A vegades la temptació és molt gran i no puc reprimir l'ús de certs mitjans per poder evitar l'espera -a vegades massa llarga- fins que s'estreni aquí. I sé que no sóc l'únic, jeje. En fi, aquesta és la llista:

Gener
- En el Valle de Elah
 de Paul Haggis (director de Crash i guionista de Million Dollar Baby i Mystic River). Ambientada a la Guerra d'Iraq i destinada a ser present als Oscars.
- Hacia Rutas Salvajes
de Sean Penn. Ha estat nominada a millor peli a moltíssims premis entregats o per entregar aquest any.
- Los Crímenes de Oxford de Alex de la Iglesia. Adaptació del llibre amb Elijah Wood, John Hurt i Leonor Watling. Promet i molt.

Febrer
- John Rambo de Sylvester Stallone, que vindria a ser Rambo IV. Una de les que més expectació aixecarà per veure si, tal com va fer amb Rocky, Stallone és capaç de ressucitar Rambo.
- Monstruoso de Matt Reeves, produida per J.J. Abrams, creador de Lost. Després de veure el trailer, tothom es queda amb les ganes de descobrir què ens té amagat una ment tan rebuscada com la que ens està portant de cul amb aquesta grandíssima sèrie.
- My Blueberry Nights de Wong Kar-Wai. Venint d'ell, segur que ens trobarem amb algo interessant, si més no, amb personalitat.
- Juno de Jason Reitman. Una comèdia que té tots els números per tenir molta presència als Oscars. Diuen que agafa el relleu de Little Miss Sunshine.
- No Es País Para Viejos de Joel i Ethan Coen. Amb Tommy Lee Jones i un Javier Bardem estelar nominat als Globus d'Or. Serà una de les grans favorites als Oscars. No descarto que veieu el seu comentari molt, molt aviat, jeje.
- Rebobine Por Favor de Michel Gondry, director de Olvidate de Mí i La Ciencia del Sueño. Protagonitzada per Jack Black i Mos Def, dos treballadors que es dediquen a rodar a la seva manera grans clàssics del cine després que es destruissin totes les cintes del seu local. Em moro de ganes de veure-la.
- Pozos de Ambición de Paul Thomas Anderson, director de Magnolia. Amb un Daniel Day-Lewis en el seu millor moment, serà una de les grans rivals dels Coen als Oscars, juntament amb...
- Sweeney Todd de Tim Burton. Adaptació de la història del sanguinari barber per part d'una de les ments més imaginatives de Hollywood. Tot apunta a què recollirà un bon nombre de nominacions. 

Març
- 10.000 BC de Roland Emmerich. Una de les grans superproduccions de 2008, ambientada en temps prehistòrics. Acció i efectes especials per donar i vendre.
- Funny Games de Michael Haneke. Remake americà de la mateixa peli del propi director, amb Naomi Watts i Tim Roth. 

Abril
- Leatherheads de George Clooney. Nova peli de l'actor/director americà després de Buenas Noches y Buena Suerte. Ambientada en el món del futbol americà i protagonitzada pel mateix Clooney. 
- Ironman de Jon Favreau. Adaptació del còmic amb Robert Downey Jr. com a protagonista. Una més, a veure com funciona...

Maig
- Speed Racer de Larry i Andy Wachowski (responsables de Matrix i V de Vendetta). Adaptació de la mítica sèrie de dibuixos animats, amb participació de Cristina Ricci, John Goodman o Matthew Fox (Jack de Lost).
- Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal de Steven Spielberg. Definitivament, L'ESTRENA DE L'ANY, la més esperada per tothom. Harrison Ford, amb més de 60 tacos a l'esquena, torna a ser Indiana Jones, algú s'ho perdrà?

Juny
- The Happening de M. Night Shyamalan, director de El Sexto Sentido o El Protegido. Ciència-ficció i misteri totalment assegurats amb Mark Wahlberg com a protagonista A veure què ens té preparat aquesta vegada.
- El Increible Hulk de Louis Leterrier, amb el gran Edward Norton com a Hulk, substituint a Eric Bana després del relativament decepcionant intent d'Ang Lee.

Juliol
- Las Crónicas de Narnia: El Príncipe Caspian de Andrew Adamson. Segona entrega d'aquesta trilogia arrasataquilles que, sincerament, no m'atrau gens.
- Superagente 86 de Peter Segal, amb Steve Carell (excel·lent tria) a la pell del gran Maxwell Smart. Una altra adaptació d'una d'aquelles sèries que tothom ha vist algun cop, realment divertida.

Agost
- La Momia 3 de Rob Cohen, director de A Todo Gas o xXx. Tercera part de la trilogia faraònica, de dubtosa qualitat, per cert. Amb Jet Li i Brendan Fraser.
- Tropic Thunder de Ben Stiller, que per fi es posa darrere la camara després de la genial Zoolander. Comèdia explica la història del rodatge d'una peli bèlica, on els actors es veuen forçats a fer de soldats de veritat després d'uns estranys fets. A part de Stiller, Robert Downey Jr., Jack Black i Nick Nolte, s'haurà de veure.
- El Caballero Oscuro de Cristopher Nolan, director de Memento i Batman Begins. Seqüela d'aquesta última i, en certa manera, remake del Batman de Tim Burton. Amb Christian Bale com a Bruce Wayne i Heath Ledger com a Joker. Una altra de les estrenes amb majúscules de 2008.
- Wall·E de Andrew Stanton. Nova creació dels genis de Pixar, en aquest cas amb un curiós robot com a protagonista. Esperem que no baixin el seu altíssim nivell.

Setembre
- Hellboy 2
de Guillermo del Toro. Segona part d'aquesta història d'acció, fantasia i mitologia.
- Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen, la nova, i ja molt popular, peli del director americà, protagonitzada per Scarlett Johansson i els tortolitos Bardém i Cruz. No sé per què, però tinc un mal pressentiment amb aquesta peli...

Novembre
- Bond 22 de Marc Foster. Aquest és el títol provisional per la nova entrega de la mítica saga. Daniel Craig serà un cop més l'agent 007.
- Harry Potter y el Misterio del Príncipe de David Yates. Sisena, i de moment penúltima, peli del jove mag. Ho té tot per ser la gran estrella del pròxim Nadal.

Desembre
- Where the Wild Things Are de Spike Jonze. Sis anys després d'Adaptation, el creatiu director per fi ens presenta una nova peli en què no faltarà imaginació i realitats paral·leles.
- Ángeles y Demonios de Ron Howard. Després de la decepcionant El Código da Vinci, Howard ho torna a provar amb l'altre best-seller de Dan Brown. Tom Hanks repeteix, ara amb Naomi Watts com a acompanyant.

Altres possibles estrenes per a finals de 2008 (no concretades)
- Dragon Ball de James Wong. Sí, sí, heu llegit bé, adaptació a carn i ossos de la sèrie que ens va marcar la infància a tots. La incògnita no pot ser més gran.
- Valkyrie de Brian Singer, director de Sospechosos Habituales. Història de l'intent de traició i assassinat de Hitler, amb Tom Cruise al capdavant.
- Guerrilla de Steven Soderbergh, director de Traffic i Ocean's 11, amb Benicio del Toro com a Che Guevara. Aquesta també promet.
- Revolutionary Road de Sam Mendes, director de American Beauty i Camino a la Perdición. Di Caprio i Winslet, junts de nou després de Titanic.
- Blindness de Fernando Meirelles, director de Ciudad de Dios i El Jardinero Fiel.
- City of Men de Paulo Morelli. Continuació de la magnífica Ciudad de Dios.

Doncs bé, aquesta seria la llista. Com ja he dit, les dates poden fluctuar, però ara mateix la cosa està així. Si algú sap d'alguna altra estrena que jo no hagi posat, pot fer la seva aportació.

Permalink :: 9 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

3:10 to Yuma

Per Mrtí - January 1st, 2008, 20:25, Categoria: Cine - No estrenada

M'agradaria obrir el 2008 amb la que és, segons la meva humil opinió, una de les millors pelis de l'any que acabem de deixar enrere. Havia d'estrenar-se cap a finals de novembre, però els mateixos motius de sempre han fet que, a dia d'avui, no tingui cap data determinada d'estrena a les nostres sales. Finalment, les ganes que tenia de veure-la han fet que no hagi volgut esperar més i ara ja puc dir que 3:10 to Yuma és una grandíssima pel·lícula. I no només ho és per les seves qualitats com a peli, sinó per la importantíssima funció que compleix en donar un impuls extraordinari perquè aquest debilitat gènere cinematogràfic que es diu western torni a agafar una mica d'aire. Segurament és per això que, en acabar de veure-la, m'ha entrat una sensació de satisfacció molt especial que m'ha fet adonar de les ganes que tenia de veure una peli com aquesta i que m'agradés tant com ho ha fet. El cert és que el repartiment ja promet molt per si sol, amb Russell Crowe i Christian Bale com a protagonistes, amb James Mangold a la direcció. Els dos actors estan a un altíssim nivell i demostren tenir una química especial entre ells, la qual traslladen als seus antagònics personatges de forma magistral. De Bale, poca cosa nova a dir, ja que és un dels meus actors perferits actualment, però crec que mereix destacar l'actuació de Crowe per com aconsegueix transmetre aquesta sensació d'amor-odi envers el seu personatge al llarg de tota la peli. Es tracta de dos homes completament oposats, que van escollir dos camins completament diferents en les seves vides, que no tenen la intenció de fer concessions a l'altre, però amb un gran respecte mutu. Sens dubte, aquesta relació és un dels punts claus de la peli.

Arizona, principis del segle XIX. Dan Evans, un ranxer amb dificultats econòmiques per sobreviure i enfrontat amb la companyia del ferrocarril, es troba amb l'oportunitat de guanyar una bona recompensa si col·labora en la captura de l'home més buscat de la zona, Ben Wade. Evans serà un dels responsables de traslladar a Wade i fer-lo pujar al tren que passa a les 3:10 en direcció a Yuma, on aquest ha de ser jutjat i executat. No obstant, la banda de Wade no posarà les coses gens fàcils i la missió no serà gens senzilla.

Un dels grans prejudicis de moltíssima gent davant d'un western és que el ritme serà molt pausat i s'acabaran avorrint. Doncs a tota aquesta gent, els demanaria que veiessin 3:10 to Yuma i em diguessin després si han tingut temps d'avorrir-se o no, perquè és una de les pelis més entretingudes que he vist últimament. El director James Mangold sap portar el ritme de la narració de forma perfecta i ens regala diverses escenes d'acció realment vibrants, i no cau en la dil·latació innecessària d'escenes o plans buscant efectes contemplatius que no lligarien gaire amb la història. Crec que a les pràcticament dues hores de peli no els sobra ni un sol minut, i dir això d'un western, pq enganyar-nos, és molt poc habitual. Un altre encert de 3:10 to Yuma és que (deixant apart la peli original, no oblidem que és un remake) evita que constantment et vinguin a la ment referents de pelis anteriors, la qual cosa té molt de mèrit i demostra que la peli sap desenvolupar una personalitat pròpia. Amb tot, crec que 3:10 to Yuma es converteix en el model a seguir per adaptar un gènere tan genuí com el western als temps que vivim, ja que per mi aquest és el seu gran aconseguiment. Tan de bo no es quedi en un cas aïllat i puguem disfrutar de més pelis d'un gènere que molta gent encara ha de descobrir o redescobrir. En resum, una peli excel·lent i, sobretot, molt molt necessària. Una més al catàleg selecte de recomanacions especials de M.A. Confidential.

Links Bittorrent: V.O. + subs

Títol original: 3:10 to Yuma

Director: James Mangold

Intèrprets principals: Russell Crowe, Christian Bale, Logan Lerman, Ben Foster, Alan Tudyk, Peter Fonda, Gretchen Mol

País: USA, 2007.

Gènere: Western. 115 min.

NOMINACIONS OSCARS 2007: MILLOR BANDA SONORA i MILLOR SO.

Permalink :: 10 Comentaris :: Comentar | Referències (1)

Soy Leyenda

Per Mrtí - December 30th, 2007, 22:50, Categoria: Cine - 2007

Will Smith segueix disposat a demostrar que no és només un actor de comèdia i, després del dramón de En Busca de la Felicidad, es posa a la pell del turmentat protagonista de Soy Leyenda. La veritat és que no desentona gens en aquest paper, però, malauradament, la que sí que desentona és la peli en si. S'ha d'admetre que els primers 50-60 minuts, aquells en què se'ns presenta la situació i en què anem descobrint mica en mica el protagonista, els seus enemics i els seus mètodes per sobreviure, són realment espectaculars i regalen moments de gran tensió; no obstant, un parell de fets trenquen inexplicablement i per complet la peli i la fan descarrilar d'uns rails pels quals circulava força bé. A partir de llavors, la peli adquireix un to trascendental per mi totalment erroni i es posa en plan doctrinal, amb l'aparició d'elements com la religió, per acabar amb un desenllaç que quasi sembla de broma i que sembla lamentable que et vulguin fer creure. Vaja, que la peli cau en el típic error de tota peli americana que no pot evitar deixar-se portar per aquest irrefrenable sentiment de que sóm superiors a tot i que la fe ens portarà a la salvació de qualsevol problema, per gran que sigui. I, amb un plantejament com el de Soy Leyenda, com ja he dit, fa riure que et vulguin fer empassar un final com aquest. En fi, suposo que és el que té la "necessitat" de ser un blockbuster o arrasataquilles.

Any 2012, Robert Neville és l'únic home supervivent a la Terra i viu a una Nova York mig convertida en selva en què es barregen tota mena d'animals. No obstant, no està sol, ja que la resta de persones, infectades per un estrany virus, s'han convertit en una espècie de vampirs que surten de nit en busca de sang. De dia, Neville, acompanyat de la seva gossa Sam, és el caçador, però de nit, ell és la presa i s'ha de tancar hermèticment a casa seva. Allà, al laboratori que té al soterrani, Neville va realitzant experiments per poder trobar la cura a aquesta infecció.

El plantejament apocalíptic de Soy Leyenda és molt semblant al de 28 Días Después, amb una bona quantitat de plans i escenes pràcticament idèntiques, en què només canvia la localització (Londres per Nova York). No obstant, allà on 28 Días Después aconsegueix anar més enllà, plantejant qüestions molt més profundes respecte la humanitat que fan que l'espectador es posi a pensar, la peli que ens atén vol imposar el seu missatge i això li fa perdre el rumb. A més a més, el guió té una bona pila d'incoherències, que ara no citaré per no revelar fets importants de l'argument, que suposo que pretén que passem per alt, però que és impossible fer-ho i que et fan posar en seriós dubte varies coses que passen a la peli. En fi, que la peli es salva per les impressionants imatges de Nova York convertida en una ciutat salvatge, per les comptades, però intenses i trepidants, escenes d'acció i suspens, i també per la figura de la gossa que acompanya a Will Smith, un animal d'aquells que es fa estimar com si fós una persona. A favor també la més que raonable durada d'hora i mitja. Com a pur entreteniment, la recomano, però crec fermanent que la peli hagués pogut ser moltíssim millor que simplement això.

Amb aquest comentari tanquem el 2007, o sigui que BON NADAL i BON ANY a tothom!
Ens veiem al 2008. Això no s'atura!

Títol original: I Am Legend

Director: Francis Lawrence

Intèrprets principals: Will Smith, Alice Braga, Salli Richardson, Paradox Pollack, Charlie Tahan, Willow Smith, Abby

País: USA, 2007.

Gènere: Ciència ficció, drama, acció. 95 min.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Adiós Pequeña, Adiós

Per Mrtí - December 25th, 2007, 23:13, Categoria: Cine - 2007

Estic escrivint aquest comentari i encara no m'he alliberat de les impactants sensacions que m'ha provocat Adiós Pequeña, Adiós, i quan això passa, acostuma a ser perquè ens trobem davant d'una gran pel·lícula. Crec que no és agosarat dir que ens trobem davant d'una de les sorpreses agradables més remarcables de tot l'any, bàsicament perquè darrere la càmera s'hi troba un individu anomenat Ben Affleck, de qui no tenim referències gaire positives (i això és un clar eufemisme) en la seva faceta d'actor. No obstant, la veritat és que aixecar-se i aplaudir és el mínim que es pot fer davant l'acurada direcció d'Affleck, previa adaptació de la novel·la en la qual es basa la peli (sí, sí, el guió també és seu). Lluny de voler evidenciar un estil propi de principi a fi, Affleck manté un toc força clàssic, però sense errors, durant gran part de la peli i aprofita les escenes clau per deixar entreveure detalls de gran qualitat. I tot això, per explicar-nos una història realment dura i colpidora, que requereix ser tractada amb una delicadesa que la peli aconsegueix a la perfecció. Adiós Pequeña, Adiós és d'aquelles pelis en què et vas adonant que el tema que tracta és molt més profund del que pot semblar en un principi. No és la història d'un segrest ni la d'una investigació policial, sinó la definició de com ens comportem a l'hora de resoldre els dilemes morals que se'ns presenten al llarg de la vida, a l'hora de distingir entre el camí correcte i l'equivocat, a l'hora de definir les nostres prioritats i a l'hora d'assumir els nostres actes. És per això que Adiós Pequeña, Adiós no deixa de plantejar-nos situacions en què cadascú pensa com reaccionaria si s'hi trobés i si realment prendria la decisió més adequada. Una peli q fa pensar, en què l'espectador no només mira, sinó que participa. I això s'agraeix.

Amanda, una nena de quatre anys, ha estat segrestada a un dels barris més marginals de Boston. La notícia ocupa les pàgines principals de tots els diaris i apareix a totes les televisions, on la mare i la resta de familiars d'Amanda no deixen de demanar als segrestadors que els tornin la nena. Davant el poc progrés de la investigació de la policia, la mare d'Amanda decideix contractar Patrick Kenzie i Annie Gennaro, dos detectius privats de força renom, pq col·laborin en el cas. Congeniar amb la policia no és fàcil, però els bons contactes de Patrick faran que, poc a poc, comencin a aparèixer indicis de qui pot ser l'autor del segrest.

No resulta gens extrany que Mystic River vingui a la ment més d'un cop mentre veus aquesta peli, ja que la novel·la en què es basa està escrita pel mateix autor. És cert que el plantejament i el desenvolupament de la història és semblant, però cadascuna té el seu propi punt de distinció. Una de les altres sorpreses d'Adiós Pequeña, Adiós és l'actuació del germà del director, Casey Affleck, qui porta en tot moment el pes de la peli amb una seguretat admirable i encarnant a un personatge gens fàcil d'interpretar. Es tracta d'un protagonista d'aspecte més aviat vulnerable, més aviat prim i amb una veueta que no imposa gens, però que amaga una fortalesa molt important a l'interior que fa que no deixi de sorprendre'ns en tota la peli, sobretot als minuts finals... i vaya minuts finals, mare meva. L'últim quart d'hora de peli és sensacional, no només pel que es veu, sinó per tot el que et passa pel cap mentre ho veus i la desconcertant i quasi desesperant sensació que et provoca. I el pla final crec que és, senzillament, magistral. Quan una peli regala aquests fantàstics segons pq l'espectador reflexioni sobre el que acaba de veure i en pugui treure la seva pròpia conclusió, estem davant d'un director a tenir molt en compte. Adiós Pequeña, Adiós és d'aquelles pelis que no acaben amb els títols de crèdit finals, sinó que es mantenen vives a la memòria durant un bon temps. Tant de bò sigui la primera de moltes i crec que coincidireu amb mi al proposar al col·lega Ben que, per favor, es quedi definitivament darrere la càmera. Sense cap mena de dubte, Adiós Pequeña, Adiós ja no és una peli recomanable, sinó obligatòria.

Títol original: Gone Baby Gone

Director i guionista: Ben Affleck

Intèrprets principals: Casey Affleck, Michelle Monaghan, Ed Harris, Morgan Freeman, Amy Ryan, John Ashton

País: USA, 2007.

Gènere: Drama, thriller. 110 min.

NOMINACIONS OSCARS 2007: MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA (AMY RYAN)

Permalink :: 7 Comentaris :: Comentar | Referències (1)

News 20-12-07

Per Mrtí - December 20th, 2007, 23:37, Categoria: Notícies

- Mala notícia pels seguidors de Los 4400, entre els quals m'incloc, ja que la sèrie ha estat cancel·lada. Tot i que la sèrie tenia prevista una 5a temporada l'any que ve i que fins ara havia funcionat prou bé, el canal USA Network ha decidit donar-la per finalitzada. La veritat és que no es podia considerar com una grandíssima sèrie, però tenia algo especial que li donava un cert interès i aconseguia enganxar força. Els últims capítols de la 4a temporada van ser especialment vibrants i tot va acabar donant a entendre que una nova temporada vindria darrere, però no serà així i ens quedarem amb les moltes incògnites que encara quedaven per resoldre, entre elles la més important de totes, o sigui, l'origen de tot plegat. Una pena.

- La vida té coses curioses. L'actor Lane Garrison, que interpretava el personatge de Tweener, veurà com la realitat iguala la ficció, ja que ha estat condemnat a tres anys i mig de presó. El subjecte en qüestió va matar un estudiant de 17 anys en un accident de cotxe, després del qual va donar positiu per alcohol i cocaina. Tot un crack. Suposo que li posaran una vigilància especial després de protagonitzar una de les fugues més famoses de la televisió a la presó de Fox River.

- El 31 de gener és la data de l'esperat retorn de Lost i ja es pot veure el tràiler de la 4a temporada. De moment, segueix havent-hi només vuit capítols confirmats, esperem que realment siguin els setze previstos. AVÍS: les imatges donen alguna (poca) informació de com poden anar les coses en aquesta nova temporada i, sobretot, fan referència al que vem veure al bestial últim capítol de la 3a i se'n pot extreure alguna explicació... Allà vosaltres, si no voleu saber res de res de res, no el mireu, però si us pica la curiositat i voleu fer un primer tast del que ens trobarem d'aqui poc més d'un mes i voleu començar a exercitar neurones, endavant: Lost - The Return

Permalink :: 4 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Blog alojado en ZoomBlog.com