Calendari

<<   November 2019    
SMTWTFS
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
Alojado en
ZoomBlog

Cine - Estrena

Cometas en el Cielo

Per Mrtí - March 8th, 2008, 22:04, Categoria: Cine - Estrena

Marc Forster és d'aquells directors difícils de classificar, ja que les seves pel·lícules més conegudes quasi no tenen elements en comú. Des del dramatisme més cru de Monster's Ball, passant pel barroquisme edulcorat de Descubriendo Nunca Jamás i acabant amb el que serà el pròxim James Bond, Quantum of Solace. Abans d'aquesta, el director americà ens presenta un drama força poètic ambientat a l'Afganistan, en què posa a prova els límits de l'amistat entre dos nens que viuen a Kabul. El principal problema d'aquesta pel·lícula és que presenta dues parts, separades per una el·lipsi temporal, que presenten moltes (excessives) diferències entre si, ì no només pels 25 anys de distància, sinó també a nivell cinematogràfic. Així doncs, una primera part que jo qualificaria de força brillant, en què se'ns presenta la infantesa dels dos protagonistes al seu país natal, marcada per una estreta amistat i lleialtat, però fortament influenciada per la diferència social entre els dos, desemboca en una segona part en què la peli sembla perdre la seva identitat, ja que cau en els convencionalismes més típics i tòpics de forma incomprensible i fins i tot es torna ambigua en el seu missatge final. Queda clar, doncs, que aquesta segona part fa que la peli perdi tot l'atractiu que havia adquirit en la primera i que també es deixi pel camí el rigor i la qualitat tant del guió com de la direcció. Casualment, tot això passa quan l'acció es trasllada d'Afganistan a Estats Units, cosa que em fa pensar que no sigui tan casual i que s'explica per allò de "Dreamworks presents...". Amb una productora nordamericana com aquesta posant els diners, no m'estranyaria que haguessin agafat el guió i li haguessin aplicat totes les pautes que marca el seu manual del bon guió de cine. Una llàstima, ja que una trama amb originalitat, tendresa, cruesa, fatalitat i perfectament ambientada, es converteix en una trama en què els fets es van succeïnt un darrere l'altre, sense cap aprofundiment ni interès, i acaba amb un intent de sensibilització que per mi resulta forçat i en ocasions una mica gratuït.

Amir i Hassan són dos nens units per una forta amistat. Amir és fill d'una família benestant de Kabul, mentre que Hassan, provinent d'una ètnia diferent, és el fill del servent de la família d'Amir. Són inseparables, van junts a tot arreu i també formen parella en el popular concurs de volar estels, que consisteix en una espècie de duels entre dos estels fins que un aconsegueix tallar la corda de l'altre. A pesar de tot això, Amir i Hassan són molt diferents, però també complementaris. El primer és un enamorat d'escriure i ja crea les seves pròpies històries, mentre que el segon és analfabet; contràriament, el segon sempre és qui surt a defensar al primer si es troben en problemes. Amb tot, el concepte de l'amistat que tenen els dos no és exactament el mateix, i això tindrà unes conseqüències que marcaran per sempre la seva relació.

Tota la primera part de Cometas en el Cielo es caracteritza per un alt contingut poètic de les imatges, en què ajuden molt els impressionants paisatges d'Afganistan i també les estètiques i colorides imatges de desenes d'estels sobrevolant la ciutat de Kabul. Tot plegat acompanyat d'una deliciosa banda sonora, per la qual Alberto Iglesias va rebre una nominació a l'Oscar. També conté escenes molt boniques, com en la que Amir llegeix contes a Hassan o en la que els dos van a veure Los Siete Magníficos al cine tot i que ja se'n saben de memòria els diàlegs. Pel que fa a la segona part, se'n salva una mica el seu component històric i com et mostra el canvi que pateix un país en 25 anys i les sensacions que això provoca en algú que hi retornar després d'haver-ne estat al marge. De totes formes, tot i que la cruel imatge que es dóna dels talibans es correspon amb la realitat, hi ha detalls que semblen inclosos amb calçador només amb la voluntat de mostrar-los perquè sí i generar un plus de dramatisme. Pel que fa al missatge final, com ja he dit queda una mica en mans de cadascú, però a mi se'm va quedar cert regust de "a Amèrica és on es viu millor" que no em va agradar gaire. A més a més, tot el poetisme de la primera part potser s'hauria d'haver convertit en una actitud una mica més compromesa amb la brutal situació que se'ns descriu després, però quan es resol la trama i arriba el final, sembla que la peli s'oblida de tot el que hem vist fa només uns minuts. Això sí, un cop vista és quan es pot captar la bonica metàfora que el títol de la peli (l'original, perquè la traducció és, un cop més, incorrecta i nyonya) i tota la història dels estels representen respecte la relació entre els dos protagonistes.

En resum, tot i ser una peli irregular, Cometas en el Cielo no és una proposta a descartar ara mateix, ja que resulta molt més sòlida que qualsevol de les estrenes d'aquests dies i només per gaudir de la primera hora ja val la pena.

Títol original: Tke Kite Runner

Director: Marc Forster

Intèrprets principals: Khlaid Abdalla, Ahmad Khan Mahmidzada, Zekeria Ebrahimi, Saïd Taghmaoui, Atossa Leoni

País: USA, 2007.

Gènere: Drama. 120 min.

Permalink :: 13 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

En el Valle de Elah

Per Mrtí - February 26th, 2008, 0:25, Categoria: Cine - Estrena

Després de l'oscaritzada Crash (que per a mi no està tan sobrevalorada com diuen), Paul Haggis no abandona el dramatisme com a batuta de les seves produccions i aquest cop encara dota de més seriositat i sobrietat la seva història. I no només això, amb En el Valle de Elah, Haggis s'ha arriscat a ser durament criticat per un sector d'Estats Units per la seva profunda crítica a la guerra d'Iraq i la posada en dubte d'alguns dels valors més arrelats a l'americanisme més conservador. Tot plegat conforma una peli molt compromesa amb el missatge que vol transmetre i totalment inflexible amb l'espectador, ja que no inclou cap descans en el turment del seu protagonista, cap petita escletxa d'esperança, cap matís per suavitzar les coses. Si una cosa no se li pot retreure a En el Valle de Elah, és que és una peli amb les idees molt clares. El problema de tot això és que és una peli difícil de veure, molt més que Crash. Un ritme més aviat pausat, uns personatges molt més reflexius que impulsius, un avanç molt progressiu de la trama i un fort aprofundiment en el rerafons de l'argument i de la causa de tot plegat fan que més d'un es pugui impacientar a mitja peli i començi a mirar el rellotge. En realitat, estic d'acord en què Haggis potser s'extén una mica en l'espessor de la peli, especialment quan aquesta arriba als tres quarts de la seva durada, just abans del desenllaç, i això pot donar pas a que un començi a desviar la mirada i a baixar el seu nivell d'atenció. I segons l'hora en què es miri, potser alguna cosa més. No obstant, ja us dic ara que el final val la pena, no només per la resolució de l'argument, si no per la presència de diverses imatges amb un gran simbolisme i fins i tot polèmica. Sense anar més lluny, l'últim pla de la peli segur que ha estat motiu de desmais i/o malediccions entre el sector més patriotista nord-americà.

Hank és un veterà de guerra americà que té el seu fill destinat a l'Iraq. Quan el seu regiment torna a casa, li comuniquen que el seu fill no hi és i que està desaparegut. Hank es posa a investigar i descobreix que, just abans de tornar, el seu fill havia abandonat sense permís la seva base amb uns quants soldats més. Amb l'ajuda de la detectiu Sanders, Hank no s'aturarà fins a conèixer què va passar exactament abans de que el seu fill desaparegués. A mida que va descobrint detalls, no només es preocupa, sinó que comença a qüestionar tots els valors que per a ell significava l'exèrcit i la seva carrera militar.

En la línia de la peli, les actuacions dels protagonistes es caracteritzen per la seriositat i pel dramatisme que viuen els personatges. Tommy Lee Jones, nominat a millor actor, demostra que és capaç de transmetre un munt de coses només amb la seva mirada perduda i el seu posat tan impassible com turmentat per dins. Entre aquesta actuació i la de No Es País Para Viejos, queda clar que es troba en un gran moment. Pel que fa a Charlize Theron, en primer lloc s'ha de dir que apareix amb un aspecte que la fa una mica difícil de reconèixer, i en segon lloc es pot qualificar el seu treball com a correcte, però tampoc per a tirar coets. Això sí, és molt important la seva influència sobre el personatge de Tommy Lee Jones, sobretot per aquesta mena de segona oportunitat com a pare que li dóna durant una porció de peli. Pel que fa a l'aparició de Susan Saradon, és simplement testimonial i sembla només feta perquè la tan compromesa actriu pugui aparèixer en una peli tan afí als seus ideals. Finalment, citar l'aparició també de Josh Brolin, que últimament surt a totes les pelis, i no precisament petites. Com a resum, es podria dir que En el Valle de Elah és una peli molt sòlida, molt estudiada i amb un missatge força potent, però que sembla feta només per a aquells a qui aquest missatge els captivi de tal forma que puguin veure-la amb una implicació total de principi a fi. Val la pena veure-la i esperar al final només per la satisfacció de veure que el missatge de condemna segueix viu en un país en què mai és vist de forma gaire entusiasta. Això sí, si algú plega abans d'hora, ho comprendré.

Títol original: In the Valley of Elah

Director i guionista: Paul Haggis

Intèrprets principals: Tommy Lee Jones, Charlize Theron, Susan Sarandon, Jason Patric, James Franco, Josh Brolin, Rick González

País: USA, 2007.

Gènere: Drama. 115 min.

OSCARS 2007: NOMINADA A MILLOR ACTOR (TOMMY LEE JONES)

Permalink :: 14 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Sweeney Todd

Per Mrtí - February 22nd, 2008, 23:53, Categoria: Cine - Estrena

No és gaire recomanable tenir-ne, ja siguin aplicats al cine o a la vida en general, però haig de confessar el meu prejudici profundament negatiu amb el gènere cinematogràfic musical. A banda de creure que està passat de moda, sempre m'ha semblat una estupidesa això de que la gent es posi a cantar així perquè sí enmig d'una peli, per després tornar a la normalitat com si res... fins a la següent cançó al cap d'una estona i vinga tornem-hi, a cantar. Ho sento, però ho trobo tot sobreactuat, carregós i inversemblant. Doncs bé, el senyor Burton ha aconseguit fer-me empassar aquest prejudici amb patates, ja que no tinc més remei que reconèixer la bona estona que vaig passar veient Sweeney Todd. La veritat és que pocs directors aconsegueixen, facin el que facin, que l'espectador quedi quasi hipnotitzat amb la pantalla, i a mi Tim Burton em té la mida presa en aquest sentit. Deixant de banda les cançons, la peli és una obra d'art a nivell tècnic: fotografia, il·luminació, vestuari, maquillatge, direcció artística. Tot plegat fa de Londres un veritable quadre impressionista, en què no veiem mai el sol, en què els personatges es difuminen amb l'entorn i en què predomina una extensa gama de grisos per sobre del color. A nivell visual, té relativa semblança amb La Novia Cadáver, salvant les distàncies entre animació i imatge real, naturalment. Pel que fa a la direcció, Burton segueix en la seva línia de força dinamisme, seguint a la perfecció el ritme de la música i dirigint magistralment als seus actors talismà: Johnny Depp i Helena Bonham Carter. El cert és que em cansa una mica que sempre treballi amb els mateixos actors, però en aquest cas un s'ha de treure el barret amb l'actuació dels dos, sobretot tenint en compte que ells mateixos canten totes les cançons. Merescudíssima nominació de Depp a millor actor, però Bonham Carter també la mereixia. En realitat, tant la peli com el director es mereixien estar entre els nominats.

Benjamin Barker era un conegut barber de Londres que gaudia d'una vida feliç amb la seva dona i la seva filla, fins que l'enveja del poderós jutge Turpin el va separar d'allò que més estimava i el va deixar entre reixes durant quinze anys. Ara, i sota el nom de Sweeney Todd, ha aconseguit tornar a Londres amb un objectiu clar: venjança. En tornar a l'edifici de la seva antiga barberia, coneix a la sra. Lovett, que ven els seus pastissos de carn al local de sota. Junts es posaran mans a l'obra per a contactar amb el jutge Turpin i recuperar el que va arrebatar al barber.

La veritat és que, després dels primers minuts de peli, no les tenia totes, ja que l'inici és pràcticament una cançó darrere l'altra i per mi queda una mica massa carregat. No obstant, poc a poc la peli es va equilibrant i els fragments musicals i els parlats es van rellevant de forma més equitativa. A destacar un dels temes centrals en què Sweeney Todd i un dels personatges canten a la vegada dues cançons de forma entrellaçada, sota una direcció magistral de Burton i amb un treball de muntatge realment brillant. Sweeney Todd sempre està acompanyada d'aquest aire melancòlic que rodeja el personatge, però no dubta en esquitxar la camera de sang quan fa falta. Els tocs de violència són força explícits, cosa totalment necessària si tenim en compte la mentalitat despiadada del protagonista, però això es veu compensat per la constant presència d'un subtil humor negre, al més pur estil de Tim Burton. Un cop vista, t'adones que havia de ser ell i només ell qui adaptés un musical com aquest al cine; serà un tio raro de collons, però té un ull fílmic realment únic. Com ja he dit, la peli no perd l'interès en cap moment i passa volant, i a un que no suporta gaire els musicals no li queda cap altra que recomanar-la i molt. És d'aquelles que no em faria res tornar a veure ara mateix, i això no ho dic de qualsevol peli.

Títol original: Sweeney Todd. The Demon Barber of Fleet Street.

Director: Tim Burton

Intèrprets principals: Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Alan Rickman, Sacha Baron Cohen, Timothy Spall, Jamie Campbell Bower

País: USA, 2007.

Gènere: Musical, thriller, drama. 115 min.

OSCARS 2007: MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA.

Permalink :: 16 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Pozos de Ambición

Per Mrtí - February 18th, 2008, 8:46, Categoria: Cine - Estrena

Tot i ser un director no gaire prolífic (tot just és la seva cinquena direcció), Paul Thomas Anderson ens regala noves mostres un cop més del seu enorme talent a l'hora de fer cine i a l'hora de no deixar a ningú indiferent. Pozos de Ambición s'afegeix a aquesta nodrida llista de grandíssimes pel·lícules que ens han deixat els últims mesos, però, sobretot, afegeix a la història del cine contemporani un dels personatges més sensacionals que he vist últimament. Aquest personatge es diu Daniel Plainview i darrere seu hi ha un Oscar a millor actor que ja té nom i cognoms: Daniel Day-Lewis. Molta gent ja parla del Charles Foster Kane (Ciudadano Kane) del segle XXI, però, si bé existeixen clars paral·lelismes en l'evolució decadent d'ambdós personatges, jo crec que el que ens atén va molt més enllà, ja que el seu humanisme acaba desapareixent per complet. Entre actor i director construeixen un personatge d'un magnetisme extraordinari, d'aquells que tens ganes de veure en tot moment, de qui no et vols perdre ni una paraula, ni un moviment, ni un gest. L'avarícia, la fredor, la maldat, l'odi, el rencor, la nul·la compassió, tot el que representa Daniel Plainview és negatiu, no obstant, et captiva de forma inevitable. Daniel Day-Lewis és amo i senyor de la peli. Al seu costat, Paul Dano és, per mi, una de les grans sorpreses de la peli. Després de veure'l a Pequeña Miss Sunshine (el noi que no parla), Dano es fica a la pell d'un personatge molt i molt difícil, i aconsegueix un resultat digníssim al costat de Day-Lewis. Té una expressivitat facial molt especial, desconcertant, incòmoda, i això li dóna molta personalitat i també credibilitat a l'hora d'enfrontar-se al protagonista. Els dos simbolitzen aquest enfrontament entre el bé i el mal, un creu en el que ve del cel i l'altre en el que hi ha sota terra, una convivència realment difícil. Sens dubte, dues interpretacions que ja fan que la peli valgui la pena.

Entre finals del segle XIX i principis del XX, Daniel Plainview passa de ser un simple buscador de minerals a un dels propietaris petrolers més importants de l'oest americà. A base de guanyar-se els habitants de cada lloc amb la seva gran elocuència, Plainview construeix cada cop més i més pous i va fent créixer la seva fortuna. Un dia, un jove se li presenta i li parla d'un jaciment de petroli totalment desconegut. Un cop allà, Plainview té clara la intenció de comprar totes les terres, però es topa amb un representant de l'església que li complica la vida.

No només d'actuacions viu Pozos de Ambición, també fa gala d'una brillant direcció, en què es podria dir que són els personatges qui guien a la càmara i no al revés, i una factura visual i sonora admirable. Pel que fa a la fotografia, s'ha de dir que en alguns moments és una peli més aviat fosca, tan sols aprecies el contorn de les cares o els objectes, però també té imatges en ple desert que semblen veritables postals. Si ens fixem a la banda sonora, jo l'he trobat en ocasions un pèl excessiva, en el sentit que té masses ganes d'enfatitzar alguns aspectes que no ho requereixen, i també poc cohesionada amb la resta, però en general és majestuosa i es converteix en un canal més per definir el protagonista i la seva forma d'actuar. Ara bé, si hi ha algun punt controvertit en aquesta peli, aquest és sens dubte el final. A la sala, em va semblar desmesuradament violent i sobreactuat, quasi tragicòmic (en realitat més d'una persona reia), però a mida que hi he anat pensant, m'he adonat que respon perfectament a l'evolució del personatge i en realitat no és més que un desfermament de tot el que porta a dins. De totes formes, crec que difereix massa amb l'estil de la resta de la peli i queda massa brusc i desconcertant. Finalment, un cop més crec que es van reprimir massa a la sala de muntatge i no van retallar els 25-30 minuts que li sobren a la peli, i que serveixen per extendre's en qüestions en què no caldria fer-ho i arribar a uns 155 minuts, per mi, innecessaris. És per aquestes imperfeccions, que Pozos de Ambición, tot i ser una gran, gran peli, no supera a No Es País Para Viejos, la qual, un cop vistes les cinc nominades, és indiscutiblement la meva preferida.

Títol original: There Will Be Blood

Director i guionista: Paul Thomas Anderson

Intèrprets principals: Daniel Day-Lewis, Paul Dano, Kevin J. O'Connor, Ciarán Hinds, Russell Harvard, Barry Del Sherman

País: USA, 2007.

Gènere: Drama. 155 min.

OSCARS 2007: MILLOR ACTOR (DANIEL DAY-LEWIS), MILLOR FOTOGRAFIA.

Permalink :: 9 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Hacia Rutas Salvajes

Per Mrtí - February 9th, 2008, 14:12, Categoria: Cine - Estrena

Sean Penn adapta i dirigeix una peli que ha tingut una grandíssima acceptació a Estats Units, però que crec q aquí pot generar opinions molt diverses. En el meu cas, és d'aquelles pelis que se'm creuen des d'un bon principi i després em ja resulta molt difícil tornar a simpatitzar amb elles. El principal motiu són les lliçons de vida que vol donar el protagonista només començar la història i com la peli adopta la mateixa mentalitat de forma descarada. L'element en qüestió és un d'aquells que jo anomeno "il·luminats de la vida", decidit a anar a contracorrent del món, pensant-se que només amb lo guai que és podrà arribar on vulgui, despreciant els diners i qualsevol altra cosa q li recordi a capitalisme i, el que és pitjor, pregonant per tot arreu que la resta de mortals sóm uns perdedors que no fem més que viure una mentida. El que provoca això és que li agafi força ràbia a aquest protagonista i que es plantegi una mena de duel entre la peli i jo per veure si m'aconsegueix convèncer. I tot al contrari, el tio en diu una darrere l'altra, i només falta l'exagerat poetisme de la narració per acabar de completar-ho. El moment àlgid és el diàleg del protagonista amb ¡una poma que s'esta menjant! a la qual acaba dient, textualment, "¡¡qué orgánica y natural que eres!!". Vinga home... no em facis riure. Com a conseqüència de tot això, resulta molt difícil comprendre i compartir el gran viatge que emprèn el prota, ja que no comparteixes ni els seus ideals somiadors ni els seus objectius. Com ja he dit, el problema està en què la peli es posiciona de seguida al seu costat i això la converteix en massa efectista, tendenciosa i igual d'ingènua que ell. Potser un punt de vista més neutral, donant peu a què l'espectador pugui anar decidint si comparteix o no la visió del protagonista, hagués funcionat millor.

El jove Christopher McCandless acaba de celebrar el seu acte de graduació amb uns resultats acadèmics impressionants, però quan el seu pare li parla de comprar-li un cotxe nou, ell expressa enfadat que no necessita res material per a viure. Al cap de poc, decideix donar els 24.000 $ que tenia estalviats a una ONG i abandona la seva ciutat amb l'objectiu d'arribar a Alaska i viure envoltat de naturalesa, fugint d'un estil de vida i una societat que no encaixa amb ell.

Tot i el que pugui semblar per la primera part del comentari, Hacia Rutas Salvajes no m'ha desagradat per complet, ni molt menys. Per començar, s'ha de destacar una factura visual excel·lent, combinada amb una molt bona banda sonora, que et fa disfrutar de grans paisatges, des del Grand Canyon fins a les muntanyes nevades d'Alaska. D'altra banda, el ritme de la narració també és digne d'esment, ja que la peli són 140 minuts, però no et dóna sensació de pesadesa, sobretot per la immensa varietat d'espais i situacions per les quals passa el protagonista i també per la constant aparició de nous personatges que es van creuant en el seu camí. Crec que el carisma dels secundaris és un dels punts més forts de la peli, sobretot el vell que coneix cap al final (Hal Holbrook, nominat a millor secundari) i també la parella de hippies. Un altre aspecte que m'ha agradat és el muntatge (nominat també als Oscars), que crea dos espais temporals que van avançant en paral·lel i que permet seguir sense problemes l'evolució d'un i altre, i potser de forma força més amena que no si la història s'hagués explicat linealment. Queda clar, doncs, que Hacia Rutas Salvajes té bastants pros i contres, però per mi té aquest problema d'adoptar una posició massa tancada i de voler adoctrinar; si coincideix amb la teva forma de pensar, perfecte, però sino, malament, pq ja et poses a la defensiva des de l'inici i això va en detriment dels seus objectius. Personalment, no m'agrada gens que una peli em vulgui donar lliçons de vida i definir la meva com a mentida, prefereixo que em mostri aquesta altra forma de veure les coses i demostrar-me la seva validesa pq jo pugui dir llavors que sí, que és una opció, però que no la comparteixo. Tots sabem que Sean Penn és com és, però potser no cal que s'agradi tant a si mateix.

Títol original: Into the Wild

Director i guionista: Sean Penn

Intèrprets principals: Emile Hirsch, William Hurt, Marcia Gay Harden, Jena Malone, Vince Vaughn, Catherine Keener, Brian Dierker, Hal Holbrook, Kristen Stewart

País: USA, 2007.

Gènere: Aventures, drama. 140 min.

Permalink :: 5 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Cloverfield (Monstruoso)

Per Mrtí - February 6th, 2008, 21:01, Categoria: Cine - Estrena

Un cop més, relego la nefasta traducció del títol als parèntesis, tot i que he estat a punt de ni posar-la. Més que res pq tothom pugui identificar la peli, ja que aquí la gran majoria de gent la coneix amb aquest ridícul nom de Monstruoso, que no fa més que definir-se a si mateix. Bé, anem al que interessa. No menteixo si dic que aquesta és una de les pelis que més expectació havia aixecat durant els últims mesos, bàsicament gràcies a la millonada (la que no s'han gastat per fer la peli) destinada pel senyor J.J. Abrams a la publicitat, sobretot per internet. Doncs bé, un cop arribada l'estrena, haig de dir que la peli m'ha satisfet completament. Això sí, vull que quedi clara la subjectivitat d'aquest comentari, ja que no es tracta, ni de bon tros, d'una peli apta per a tothom. Amb això vull dir que, de la mateixa forma que a mi em va agradar molt, puc comprendre que molta gent la consideri un bodrio (sense anar més lluny, al cine van marxar dues persones davant meu quan tot just portàvem 20 min de peli). I és que el principi és probablement el que més costa d'assimilar, sobretot perquè és quan més es mou la càmera. Per si algú encara no ho sap a aquestes altures, la peli està rodada íntegrament com si d'una grabació domèstica es tractés, cosa que es tradueix en moviments bruscos constants, escombrades d'imatge, imprecisions i inclús moments de descuit en què la persona que filma es pensa que ha apagat la camera i no ho ha fet. En fi, tot allò que acostuma a passar als vídeos domèstics. Hi ha qui ho trobarà excessivament marejant i hi ha qui, com jo, ho trobarà una interessantíssima forma de donar un punt de vista completament diferent a una peli la trama de la qual no és per res novedosa.

En un àtic de Nova York, un grup d'amics celebren una festa per acomiadar a Rob, que marxa a treballar al Japó. Un dels seus amics, Hud, s'encarrega de filmar amb la seva videocàmera a cadascún dels assistens perquè dediquin unes paraules a Rob. La festa es va animant i comencem a descobrir certs secrets en referència a la relació entre els diferents personatges, quan, de sobte, una gran sacsejada i el so del que sembla una explosió interrompen la festa. Poc a poc, el pànic comença a apoderar-se de tothom, però Hud decideix no para la càmera.

El principal atractiu de Cloverfield ve donat, precisament, per aquest partícular i únic punt de vista que manté de principi a fi. El fet de veure exactament el que veu un dels personatges fa que, més que mai, visquem els fets com si fóssim allà mateix. Tenim les mateixes ganes que ell de fugir, però també aquesta innata curiositat humana de veure allò tan extraordinari de què fugim, patim amb ell, correm amb ell, ens cansem amb ell. Hi ha un moment en què et sents quasi tan esgotat com els protagonistes. Tot plegat ens fa sentir part de la peli, ens fa prendre un paper actiu, ens fa valorar si realment reaccionaríem com els protagonistes en una situació com aquesta. Personalment, com a espectador valoro molt que una peli em transmeti tot això, naturalment si després està ben feta, com és el cas. I és que, tot i el baix pressupost, els efectes especials són espectaculars, sense oblidar els extraordinaris efectes de so, que tenen bona part de culpa que et sentis enmig de tot el merder. Així doncs, l'angoixa que transmet la peli és més realista que mai. Un altre element importantíssim que hi contribueix és el muntatge, emulant els talls que es produeixen en una cinta de vídeo, que deixen el·lipsis pel mig i inclús fragments d'imatges anteriorment grabades, en aquest cas molt sobtades i jugant un paper importantíssim a la narració dels fets i a mantenir un ritme trepidant durant els 75 minuts que dura la peli. Entreteniment pur i dur, i en primera persona, cosa que també proporciona certa estètica de videojoc, tipus Silent Hill i similars, en més d'un instant. La direcció té un objectiu ben clar: no coneixem ni veiem més ni menys que el personatge que graba, per tant l'espectador no té ni un sol privilegi com a tal.

Darrere de tot plegat, Cloverfield amaga diversos missatges, segons com es pugui interpretar. Un d'ells podria ser el de voler posar en evidència aquesta indiscriminada "cultura de la por" que s'ha apoderat d'Estats Units després de l'11-S (per cert, alguns plans són calcats a les imatges que tots vem veure per TV), situant com a enemic un monstre completament de ciencia-ficció, per tant igualant-lo als suposats enemics que el senyor Bush diu que tenen. En aquest sentit, es pot trobar més d'una interpretació. Un altre missatge que s'extreu, encara que sigui a partir de petits detalls, és el de retratar aquesta societat que està més pendent de fer fotos amb el mòbil o saquejar una botiga d'electrònica que de preocupar-se per la seva integritat.

En fi, com ja he dit, no és una peli que pugui recomanar a tothom pq sóc conscient que generarà opinions força oposades. Si després de llegir el comentari, teniu clar que no és per vosaltres, oblideu-vos-en; si us ha picat la curiositat i teniu ganes de veure algo diferent al cine, aneu a veure-la i no marxeu als 20 minuts, que l'entrada s'ho val.

Títol original: Cloverfield

Director: Matt Reeves

Intèrprets principals: Michael Stahl-David, Jessica Lucas, Lizzy Caplan, Mike Vogel, T.J. Miller, Odette Yustman

País: USA, 2008.

Gènere: Acció, ciència-ficció, intriga. 75 min. 

Permalink :: 7 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Juno

Per Mrtí - January 25th, 2008, 18:11, Categoria: Cine - Estrena

Definitivament, aquesta és la "peli bonica" de l'any. La seva comparació amb Pequeña Miss Sunshine té tot el sentit del món, ja que les dues han jugat el mateix paper en el seu any d'estrena i també als Oscars: amb un pressupost modest, aportar una ráfega d'aire fresc entre tanta superproducció, amb un estil totalment desenfadat i diferenciat de la resta. Això sí, que quedi clar que, argumentalment, les dues pelis no tenen res a veure. Tot i que mai perd el sentit de l'humor, Juno és una peli força més dramàtica i profunda, sobretot perquè tracta un tema molt més humà i trascendental com és l'embaràs a l'adolescència. No obstant, el cinisme de la jove protagonista i la seva particular visió de les coses li treu tot el dramatisme que podria tenir i demostra que prendre's gens seriosament algo que, teòricament, hauria de ser molt seriós pot ser perfectament vàlid si es tenen les coses clares. Aquest és el cas de la protagonista de la pel·lícula, a la qual dóna títol i no per casualitat, ja que la peli és ella, així de clar, i tant en sentit figurat com en sentit literal. D'una banda, és Juno qui porta el pes de l'acció en tot moment (potser apareix en un 95% dels plans) i al voltant de la qual orbiten la resta de personatges; de l'altra, definir la pel·lícula és definir-la a ella: llesta, descarada, divertida, espontània, enginyosa, autèntica, sarcàstica, sincera, tendra, innocent, adorable... És d'aquells casos en què sembla impossible de creure que a algú no li pugui agradar aquest film. El director tampoc és qualsevol, ja que es tracta de Jason Reitman, artífex de la genial Gracias por Fumar. Queda clar que serà un dels noms a tenir en compte dins d'aquesta corrent alternativa (que no independent) del cine nordamericà.

Juno McGuff és una adolescent de 16 anys que es queda embarassada a conseqüència de la seva relació amb Paulie Bleeker, un company de classe. Quan s'adona realment de la situació, pren la decisió de tenir la criatura i donar-la en adopció a alguna parella que estigui interessada en criar un fill. Els seus pares i amics de seguida la recolzen i l'ajuden en la busca de la família adequada i també a superar aquesta difícil etapa que es presenta a la seva vida.

La nominació a millor actriu per a Ellen Page em sembla completament merescuda, ja que interpreta amb solidesa un personatge gens fàcil. Juno no és una noia corrent, reacciona de forma molt particular davant de segons quines situacions i té dins seu una mescla de poca vergonya i inseguretat que Ellen Page sap transmetre a la perfecció. Si a sobre té aquesta cara angelical, resulta improbable no agafar un cert afecte envers la jove protagonista. La resta d'actors també compleixen a la perfecció, sobretot la parella formada per Jason Bateman i Jennifer Garner, en què aquesta última sorprèn agradablement en un paper oposadament diferent als que havia fet fins ara. Per la seva part, Michael Cera repeteix el seu paper d'atontat a Arrested Development. També figura entre les quatre nominacions el guió i la veritat és que és força brillant, ja que no té altibaixos i resulta molt menys previsible del que pot semblar en un principi, al mateix temps que complaent per a l'espectador. L'últim punt fort és la banda sonora, composta totalment per música indie i folk americana, la qual no deixa de ser una extensió més de la personalitat de Juno. Hora i mitja de cine senzill, transparent, però també profund i emocionant, que passa sense quasi adonar-se'n. Probablement no guanyarà cap estatueta, però el fet de constar en aquestes privilegiades llistes de cinc juntament amb les grans produccions de l'any ja és un premi més que suficient per Juno. Veieu-la perquè us podrà aportar més o menys, però tot el que aporti serà positiu.

Títol: Juno

Director: Jason Reitman

Intèrprets principals: Ellen Page, Michael Cera, Jason Bateman, Jennifer Garner, Allison Janney, J.K. Simmons, Olivia Thrilby

País: USA, 2007.

Gènere: Comèdia, drama. 90 min.

NOMINACIONS OSCARS 2007: MILLOR GUIÓ ORIGINAL.

Permalink :: 4 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Los Crímenes de Oxford

Per Mrtí - January 21st, 2008, 20:12, Categoria: Cine - Estrena

Li tenia ganes a aquesta peli, sobretot pq el tema d'assassinats en sèrie combinats amb una certa simbologia a desxifrar per poder atrapar l'autor sempre m'ha atret moltíssim, però haig de dir que m'ha defraudat bastant. Tothom parla dels "abundants" encants de Leonor Watling com el més destacable d'aquesta peli i jo volia creure que, a banda d'això, alguna cosa més se'n podria extreure, però la veritat és que em costa i això diu molt poc a favor de Los Crímenes de Oxford. Alex de la Iglesia demostra que s'ha ficat en un terreny que no és el seu i que no té gens per la mà, i crec que ha pagat la novatada. Si per alguna cosa es caracteritza el director basc és per donar una personalitat molt marcada a les seves obres, però precisament és això el que més li manca a Los Crímenes de Oxford. La peli no comença malament i tota la part del plantejament fins al primer crim obre l'interès de l'espectador, però a partir de llavors comencen els impropòsits, els trompicons i les incoherències. Tot plegat fa que sigui molt difícil implicar-se en la història i prendre-se-la amb la seriositat que requereix, cosa que fa que tot comenci a perdre trascendència i l'expectació caigui. Quan s'acosta la resolució, la tensió remonta una mica el vol, però l'explicació final de tot plegat resulta molt poc convincent i fa que l'espectador se senti una mica enganyat per tot el que ha vist fins llavors. La pregunta amb què un es queda seria: Valia la pena tot plegat per acabar d'aquesta forma? Home, la peli és entretinguda i compleix per fer passar el rato, però tens la sensació que molts dels elements que et presenta com a claus, acaben sent un pèl gratuïts. Una peli pot ser tramposa, però de forma intel·ligent i brillant i donant un sentit final a tot plegat (Sospechosos Habituales), però en aquest cas no és així, ni molt menys. No m'he llegit la novel·la, però dubto que la sensació després de llegir el llibre sigui aquesta, per tant crec que l'adaptació ha de ser un dels errors principals d'aquesta peli.

Martin, un estudiant nordamericà arriba a Oxford amb l'objectiu de contactar amb Arthur Seldom, un cèlebre professor de lògica matemàtica per escriure la seva tesi. Martin s'allotja a la casa de la senyora Eagleton, qui apura els seus últims dies de vida acompanyada de la seva filla Beth. En una conferència que dóna el professor, Martin aconsegueix tenir el primer contacte amb ell, però serà més tard, en una extranya coincidència i a raó d'un fet terrible, quan començaran a treballar junts de veritat, posant en joc tot el seu coneixement sobre matemàtiques.

En efecte, no puc evitar mencionar les generoses aparicions de Leonor Watling com el principal despertador d'interès de la peli, sobretot pel públic masculí, pq negar-ho. La veritat és que el personatge que interpreta Watling juga un paper quasi nul en la resolució de la trama, per tant, no m'explico el motiu d'incloure-la a la peli si no és el de simple reclam sexual. En fi, si és així, d'una banda s'agraeix, això està clar, però de l'altra és una mica trist. Pel que fa a Elijah Wood, dubto que fós el millor actor per interpretar aquest paper, ja que, a part que arrossega de forma inevitable l'etiqueta de Frodo Bolsón, la seva presència en pantalla és massa inofensiva i això li resta credibilitat al personatge. Segurament la millor interpretació és la de John Hurt, qui és l'únic que realment es veu còmode amb el seu personatge, tot i que a vegades desitjaries que callés una estona... Pel que fa a la temàtica matemàtica (sona graciós això), comença de forma atractiva i les primeres converses sobre temes metafísics resulten força interessants, però a mida que avancen els minuts, la peli s'embolica ella soleta i fa que l'explicació cada cop sigui menys fluida i més confusa. A més, la incursió de personatges i subtrames, que al final t'adones que no serveixen per res, tampoc ajuda gaire. Pel que fa a la direcció, et creus que és Alex de la Iglesia qui està darrere la camera pq surt als crèdits inicials, pq és completament neutra. Només se'n salva un magnífic pla seqüència que ens transporta pels carrers d'Oxford, mostrant-nos a tots i cada un dels sospitosos, i que acaba amb un primer pla de la primera víctima. En resum, que Los Crímenes de Oxford no aconsegueix crear l'atmòsfera adequada per una història com la que explica, i això la converteix en superficial, que es el pitjor que li podia passar. Normaleta i poc més... això sí, surt Leonor Watling en pilotes. Ben pensat, potser sí que és el millor...

Títol original: The Oxford Murders

Director: Alex de la Iglesia

Intèrprets principals: Elijah Wood, John Hurt, Leonor Watling, Julie Cox, Burn Gorman, Jim Carter, Anna Massey

País: Espanya, 2008.

Gènere: Intriga, thriller. 110 min.

Permalink :: 13 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Expiación

Per Mrtí - January 16th, 2008, 23:25, Categoria: Cine - Estrena

Em nego a posar la coletilla de "Más allá de la pasión" pq em posa dels nervis aquesta ridícula mania de posar una segona part al títol només amb la idea de que atraurà més públic. Si es diu Atonement, li poses Expiación i punt, sense afegir frases estúpides que no aporten res i que contaminen, sense cap dret a fer-ho, un títol que em sembla encertadíssim i ple de sentit. Bé, anem a la peli en si. Acaba de guanyar el Globus d'Or a milllor pel·lícula drama i no hi ha dubte que serà una integrant de la llista de cinc nominades a millor peli als propers Oscars, però home... no sé jo si s'està sobrevalorant una mica massa. A nivell cinematogràfic, és excel·lent, això és innegable, però crec que no és una peli completament rodona degut a un entrebanc massa important en el seu tram central. El muntatge, força ambiciós i arriscat, divideix la peli en tres actes radicalment diferenciats. El primer és brillant, amb un ritme de narració perfectament ben portat, una presentació dels diferents personatges molt elegant i una exposició dels fets que genera una gran expectativa degut a la magnitud de les seves conseqüències. Quan comença el segon acte, el que seria la part bèl·lica, però sense bel·licisme, tot això canvia completament i la peli es torna molt imprecisa, cosa que, poc a poc, va impacientant a l'espectador, que veu com les coses deixen d'evolucionar i es perd el temps amb qüestions que després demostren no tenir gaire sentit. Finalment, el tercer acte aconsegueix reprendre el vol i tornar a situar la peli al nivell de l'inici, amb un final veritablement inesperat i que aconsegueix tocar la fibra.

Estiu de 1935. En una mansió d'Anglaterra propietat d'una família de classe rica, la filla gran i el jove jardiner mantenen una peculiar relació d'amor a esquenes de la resta. Per la seva banda, Briony, la germana petita de 13 anys, és una precoç escriptora que ja ha acabat un parell de novel·les, però amb un excés de curiositat que la fa assabentar-se de coses que no hauria de saber. La dificultat de Briony per assimilar el que veu fa que reaccioni d'una forma que canviarà per sempre les vides de tots els que la rodegen.

Com ja he dit, es tracta d'una pel·lícula magnífica tan pel que fa a l'aspecte narratiu, com al visual. La història se'ns explica de forma que se superposen diversos nivells de narració, per tant les coses no sempre són iguals depenent del punt de vista des del que s'explica. En aquest sentit, Expiación és molt literària, ja que (deixant de banda que és una adaptació d'un llibre) posa de manifest aquesta llibertat que a vegades té la literatura per a crear una pròpia realitat, sigui o no la de veritat, seguint uns objectius molt clars i atenent-se a les conseqüències que això comporta. Al cap i a la fi, el fet inductor de tot plegat és una percepció errònea de la realitat per part d'un dels personatges. En aquest cas, el títol de la peli ho diu tot. Pel que fa al nivell tècnic, poca cosa més es pot fer a banda d'elogiar la magnífica fotografia i una grandíssima banda sonora. La direcció de Joe Wright és notable, amb alguns plans brillants i un pla seqüència realment espectacular, tot i que sembla fet més pel lluïment del propi director que res, però potser es manté una mica massa distant respecte a la relació amorosa principal i això pot fer que costi captar-ne tota la intensitat. En resum, Expiación té unes intencions i un plantejament que la haguessin pogut fer obra mestra, però aquest tram central del muntatge fa que el resultat no sigui complert. De totes formes, no dubto en recomanar-la. Això sí, que ningú s'esperi un típic drama romàntic i que ningú s'esperi cine bèl·lic, pq no ho trobarà. És algo diferent, sorprenent, potser per això trobo perfectament merescut que estigui entre les cinc millors pelis de 2007.

Títol original: Atonement

Director: Joe Wright

Intèrprets principals: James McAvoy, Keira Knightley, Romola Garai, Saoirse Ronan, Brenda Blethyn, Vanessa Redgrave

País: Gran Bretanya, 2007.

Gènere: Drama, romàntic. 115 min.

OSCARS 2007: MILLOR BANDA SONORA.

Permalink :: 5 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

American Gangster

Per Mrtí - January 12th, 2008, 23:42, Categoria: Cine - Estrena

No em puc queixar gens ni mica dels primers 6 euros i pico invertits a les taquilles de cine de l'any 2008 perquè em van permetre disfrutar d'una peli excel·lent. Grandíssims actors, majestuoses interpretacions, atractives històries, impressionant ambientació i un dels importants, com es Ridley Scott, darrere la càmera. Tot plegat ja semblava predestinat a conformar un producte d'una qualitat altíssima, i així ha estat, ni més ni menys, i això es tradueix en algo molt preuat avui en dia: poder gaudir de 2h i mitja de cine del millor des del primer fins a l'últim pla. Resulta curiós la dificultat que comporta respondre a la pregunta de "Què t'ha agradat més de la peli", perquè realment no hi ha cap element que sobresurti clarament per damunt de la resta. I és que American Gangster no viu de seqüències àlgides inoblidables, ni de plans memorables, ni de frases o sentències puntuals que marcaran una època, sinó que és tot el conjunt, en bloc, el que té una força increïble. Una història real traslladada de forma extremadament acurada, en què tot el que se'ns explica té valor i on la forma amb què està explicat té una intencionalitat darrere, de la qual t'acabes adonant, ja sigui al moment o més endavant. A més, el ritme de la narració és perfecte, sense altibaixos i sense excessos, i s'ajuda d'un muntatge molt ben estructurat. Si això li sumes dos monstres de la interpretació com són Denzel Washington i Russell Crowe, què més es pot demanar... doncs només queda resar perquè no et toqui algú de 1'90 davant a la sala i poder gaudir còmodament de l'espectacle.

A principis dels anys setanta, Frank Lucas, l'antic xòfer del cap de la màfia, es fa amb el control del tràfic de drogues a Harlem gràcies a la importació des de Vietnam d'una variant molt més pura que la que hi havia fins llavors. Lucas no triga en fer una fortuna i la seva popularitat és cada cop major. D'altra banda, Richie Roberts és un honest detectiu amb molts problemes familiars i amb certa fama d"estúpid entre el cos de policia degut a un fet concret del passat. Roberts serà l'encarregat de trobar la forma d"aturar l"entrada de drogues més important de la història d'Estats Units.

La contraposició dels dos protagonistes és un dels elements claus de la peli, i està perfectament aconseguida gràcies a la magnífica caracterització d'un i altre de forma separada. La primera hora llarga està dedicada a l'avanç paral·lel de les vides de Frank Lucas i Ritchie Roberts, sense q cap dels dos sàpiga de l'existència de l"altre, i és aquí on podem veure com de diferents són i també on se surten els actors. Denzel Washington té una presència en pantalla inigualable, és d'aquells actors que necessita ben poc per transmetre'ns tot el que vol d'un personatge i probablement era l'únic Frank Lucas possible, sense escrúpols, fred, avariciós i egoïsta. Per la seva banda, Russell Crowe destaca per com dóna al seu personatge aquesta bondat, ingenuïtat, indecisió, però també una fortíssima convicció en el que fa. El tercer en discòrdia és Josh Brolin, un assistent de luxe amb poca presència, però amb una força molt considerable.

American Gangster no és una obra mestra, té defectes, té més d'un moment que podria ser qüestionat, sobretot pel que fa a alguns aspectes de la resolució, però és d'aquelles pelis que tenen tan de carisma que costen moltíssim de criticar i que quasi et dol haver-ho de fer. I això només passa quan la altíssima qualitat global fa que els errors que puguin existir es tornin perdonables. Que tothom la vagi a veure pq pelis així no se'n fan tots els dies. Apunta a unes quantes nominacions als Oscars.

Títol: American Gangster

Director: Ridley Scott

Intèrprets principals: Denzel Washington, Russell Crowe, Josh Brolin, Chiwetel Ejiofor, Cub Gooding Jr., Lymari Nadal, Carla Gugino, Ted Levine, Ruby Dee

País: USA, 2007.

Gènere: Thriller, drama, policíac. 150 min.

NOMINACIONS OSCARS 2007: MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA (RUBY DEE) i MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (1)

Blog alojado en ZoomBlog.com