Calendari

<<   October 2018    
SMTWTFS
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31    
Alojado en
ZoomBlog

Cine - 2007

Michael Clayton

Per Mrtí - February 15th, 2008, 17:35, Categoria: Cine - 2007

És senzillament incomprensible que aquesta pel·lícula sigui considerada com una de les cinc millors de 2007 per l'Acadèmia de Hollywood. No descobrirem ara com funcionen les coses allà, però en aquest cas, s'evidencia més que mai la teoria de que són sempre els grans noms de Hollywood i els que més pasta posen sobre la taula els que aconsegueixen situar la seva peli a primera línia. Només cal veure els productors executius de Michael Clayton: George Clooney, Steven Soderbergh, Anthony Minghella i Sydney Pollack. Massa prestigi i interessos comercials pel mig com per no nominar-la. Tot això no només ho dic pq hi hagi un munt de pelis de 2007 que són indiscutiblement millors que Michael Clayton (que no enumeraré pq ocuparia un paràgraf sencer), sinó pq es tracta d'una peli que no passa de normaleta, adjectiu que fins i tot podria considerar massa generós. Per començar, és una peli construida al voltant d'un sol personatge a qui no sap definir de forma clarivident des d'un bon principi, i això no s'ho pot permetre. Sí, t'expliquen qui és, et diuen que és el millor fent el que fa, però durant la peli no el veus en acció, no pots palpar-ho directament, simplement t'has de creure les meravelles que parlen d'ell. D'altra banda, l'he trobat un personatge massa pla, amb molt poc recorregut, que evoluciona d'una forma massa confusa i no gaire coherent. Si a tot això li afegeixes que el ritme i el muntatge de la pel·lícula no saben absorbir una trama força complexa (o potser és més simple del que sembla, però la peli no fa més que complicar-la), és inevitable que aparegui el pitjor enemic d'un film: l'avorriment. Em sembla que feia molt que no utilitzava aquest qualificatiu, però Michael Clayton és una peli avorrida.

Michael Clayton treballa per un important bufet d'advocats de Nova York, però la seva professió no és la d'advocat, sinó que es dedica a netegar els draps bruts dels seus clients de la forma més ràpida i eficaç possible. Se'l podria definir com un "solucionador de problemes" que simplement fa la seva feina, sense parar-se a pensar en aspectes legals o ètics. L'últim conflicte del bufet on treballa, però, és d'especial complexitat pel prestigi i diners que hi han en joc, tant per part de la multinacional demandada com per part del bufet.

Si alguna cosa es pot salvar d'aquesta peli, són les actuacions, sobretot la dels actors secundaris. Tom Wilkinson fa del seu personatge el més potent i interessant de la peli, sens dubte, d'aquells que saps que no estan bé del cap, però que mai saps en quin moment ho estan. Serà un dels rivals de Bardem a millor actor secundari. D'altra banda, cal destacar també a Tilda Swinton, que interpreta a una dona que intenta ser forta quan realitat sap que està sentenciada; també està nominada. Finalment, no ens podem oblidar del pal de paller de Michael Clayton: George Clooney. Sempre he considerat que l'home Nespresso és un bon actor i que sap donar personalitat i carisma als seus personatges, però crec que no estem davant d'una de les seves millors actuacions, sobretot si la comparem amb la magistral de Buenas Noches y Buena Suerte. A banda de tot això, havia llegit a alguns llocs que la peli amaga una forta crítica a les multinacionals, però què voleu que us digui, no ens ensenya res que no sapiguem ja, per tant al factor innovació tampoc s'hi poden aferrar. Puc reconèixer que el desenllaç de la peli té força, però en aquell moment quasi et sembla una mica exagerat pel que has vist fins llavors. En fi, que estem davant d'una d'aquelles pelis que s'oblida el dia següent d'haver-la vist, tremendament sobrevalorada per la crítica i que més val que passi desaparcebuda als Oscars o ja serà per indignar-se.

Títol: Michael Clayton

Director i guionista: Tony Gilroy

Intèrprets principals: George Clooney, Tom Wilkinson, Tilda Swinton, Sydney Pollack, Michael O'Keefe, Ken Howard

País: USA, 2007.

Gènere: Drama, thriller. 115 min.

OSCARS 2007: MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA (TILDA SWINTON)

Permalink :: 9 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford

Per Mrtí - January 30th, 2008, 22:40, Categoria: Cine - 2007

Em costa recordar un període de temps tan fructífer en quan a estrenes de cine com el que comprèn els dos últims mesos de 2007 i aquest inici de 2008. La proximitat dels Oscars sempre propicia que aquesta sigui l'època forta de l'any pel que fa a estrenes importants, però jo diria que mai el nivell global havia estat tan alt com l'actual. Es podria dir que aquest tram va començar precisament amb l'estrena d'aquesta peli, el novembre passat, i sembla que encara pot continuar algunes setmanes més.

Si bé considero que El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford no arriba al nivell de la última peli comentada, tampoc és que se n'allunyi gaire, ja que estem davant d'una gran, gran pel·lícula. Em queden un parell de nominades per veure, però em sembla que estem davant d'una nova injustícia pel fet que no estigui entre les millors de 2007. La veritat és que, quan es va estrenar, la seva llarga durada (2h 40min) i la preferència d'altres pelis va fer que no anés a veure-la, però després d'haver-ho fet, puc dir que li sobren uns 20 minuts, però no més. El Asesinato de Jesse James respon a la perfecció a aquell famós anunci de Voll Damm que deia "sense presses, si us plau", ja que és una peli feta per a ser assaborida amb tranquilitat i sense mirar el rellotge, per així gaudir de veritat de tot el que ens ofereix, que és molt. Una peli així no podia durar 90 minuts pq aniria totalment en contra de la seva pròpia naturalesa i la dels seus personatges. Crec que no és molt agosarat dir que potser és la peli que hagués fet Sergio Leone si ara fós viu. Per començar, la peli fa una presentació lírica del protagonista, Jesse James, absolutament genial, tan a nivell artístic com narratiu. Pocs cops veurem començar l'acció d'una peli coneixent tan bé el protagonista. Des de llavors, els fets es van succeïnt mica en mica, sense presses, però sense pausa, i és sobretot l'evolució dels personatges la que marca la notorietat d'aquest avanç continu. Com ja he dit, la peli regala imatges precioses, aprofitant sempre tota l'amplitud i profunditat del pla, i amb unes perspectives que fan que l'entorn, sovint desèrtic i salvatge, tingui moltíssima influència. Destacar sobretot les escenes hivernals amb neu i gel, brillants.

Jesse James és el fugitiu més famós, carismàtic i imprevisible de l'oest americà. Juntament amb la seva banda, formada per alguns familiars seus, prepara un important assalt a un tren carregat de diners. Robert Ford és un jove de 20 anys, de comportament i actitud força peculiar i inquietant, que idolatra a Jesse James i no pararà fins poder acompanyar-lo en els seus robatoris. De moment, James ignora y rebutja a Ford, però quan comencen a créixer les desconfiances entre els integrants de la banda, els dos es van unint cada cop més.

Tot i que destaca sobretot per ser una icona sexual per part del públic femení, mai no m'amagaré de dir que Brad Pitt és un dels millors actors de l'actualitat i, probablement, el que millor sap escullir els seus papers. Doncs bé, aquest n'és un nou exemple. No obstant, s'ha de dir també que l'actuació estrella de la peli és la de Casey Affleck, un actor que promet moltíssim i que ja s'ha guanyat merescudíssimament la nominació a actor secundari (tot i que per mi és el veritable protagonista, però bé... deu ser cosa de caché). Aquesta actitud innocent, mig infantil, ingènua, però al mateix temps freda, impassible i impactant, fan de Robert Ford un dels personatges més interessants que he vist últimament. L'altre gran element a destacar és la magistral banda sonora, que ella sola sap crear a la perfecció aquest ambient enrarit que acompanya quasi tota la peli i que també ens deixa grans moments de suspens. Finalment, voldria remarcar un fet que posa en evidència la gran qualitat d'aquesta peli, i és que el títol de El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, naturalment, ens està desvetllant el final, però en cap moment tens la sensació que això jugui en la seva contra. Sabem on arribarem, però no com hi arribem, ni quan, ni què passa pel mig, i aquest és el pilar que aguanta tota la peli i de forma magnífica. Per mi, es podia estalviar bona part dels minuts finals, ja que ens explica coses que no fa falta explicar pq ja les podem preveure o entendre, però en fi, potser és per donar un lluiment final a Casey Affleck. Reconec que no és una peli apta per a tothom, però pels que sàpiguen apreciar el cine de la mateixa forma en què t'has de beure una Voll Damm, per mi és de visionat obligat.

Links: V.O. + subs

Títol original: The Assassination of Jesse James by the coward Robert Ford

Director: Andrew Dominik

Intèrprets principals: Brad Pitt, Casey Affleck, Sam Shepard, Mary-Louise Parker, Jeremy Renner, Sam Rockwell, Ted Levine

País: USA, 2007.

Gènere: Western, drama. 160 min.

NOMINACIONS OSCARS 2007: MILLOR ACTOR SECUNDARI (CASEY AFFLECK) i MILLOR FOTOGRAFIA.

Permalink :: 3 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Soy Leyenda

Per Mrtí - December 30th, 2007, 22:50, Categoria: Cine - 2007

Will Smith segueix disposat a demostrar que no és només un actor de comèdia i, després del dramón de En Busca de la Felicidad, es posa a la pell del turmentat protagonista de Soy Leyenda. La veritat és que no desentona gens en aquest paper, però, malauradament, la que sí que desentona és la peli en si. S'ha d'admetre que els primers 50-60 minuts, aquells en què se'ns presenta la situació i en què anem descobrint mica en mica el protagonista, els seus enemics i els seus mètodes per sobreviure, són realment espectaculars i regalen moments de gran tensió; no obstant, un parell de fets trenquen inexplicablement i per complet la peli i la fan descarrilar d'uns rails pels quals circulava força bé. A partir de llavors, la peli adquireix un to trascendental per mi totalment erroni i es posa en plan doctrinal, amb l'aparició d'elements com la religió, per acabar amb un desenllaç que quasi sembla de broma i que sembla lamentable que et vulguin fer creure. Vaja, que la peli cau en el típic error de tota peli americana que no pot evitar deixar-se portar per aquest irrefrenable sentiment de que sóm superiors a tot i que la fe ens portarà a la salvació de qualsevol problema, per gran que sigui. I, amb un plantejament com el de Soy Leyenda, com ja he dit, fa riure que et vulguin fer empassar un final com aquest. En fi, suposo que és el que té la "necessitat" de ser un blockbuster o arrasataquilles.

Any 2012, Robert Neville és l'únic home supervivent a la Terra i viu a una Nova York mig convertida en selva en què es barregen tota mena d'animals. No obstant, no està sol, ja que la resta de persones, infectades per un estrany virus, s'han convertit en una espècie de vampirs que surten de nit en busca de sang. De dia, Neville, acompanyat de la seva gossa Sam, és el caçador, però de nit, ell és la presa i s'ha de tancar hermèticment a casa seva. Allà, al laboratori que té al soterrani, Neville va realitzant experiments per poder trobar la cura a aquesta infecció.

El plantejament apocalíptic de Soy Leyenda és molt semblant al de 28 Días Después, amb una bona quantitat de plans i escenes pràcticament idèntiques, en què només canvia la localització (Londres per Nova York). No obstant, allà on 28 Días Después aconsegueix anar més enllà, plantejant qüestions molt més profundes respecte la humanitat que fan que l'espectador es posi a pensar, la peli que ens atén vol imposar el seu missatge i això li fa perdre el rumb. A més a més, el guió té una bona pila d'incoherències, que ara no citaré per no revelar fets importants de l'argument, que suposo que pretén que passem per alt, però que és impossible fer-ho i que et fan posar en seriós dubte varies coses que passen a la peli. En fi, que la peli es salva per les impressionants imatges de Nova York convertida en una ciutat salvatge, per les comptades, però intenses i trepidants, escenes d'acció i suspens, i també per la figura de la gossa que acompanya a Will Smith, un animal d'aquells que es fa estimar com si fós una persona. A favor també la més que raonable durada d'hora i mitja. Com a pur entreteniment, la recomano, però crec fermanent que la peli hagués pogut ser moltíssim millor que simplement això.

Amb aquest comentari tanquem el 2007, o sigui que BON NADAL i BON ANY a tothom!
Ens veiem al 2008. Això no s'atura!

Títol original: I Am Legend

Director: Francis Lawrence

Intèrprets principals: Will Smith, Alice Braga, Salli Richardson, Paradox Pollack, Charlie Tahan, Willow Smith, Abby

País: USA, 2007.

Gènere: Ciència ficció, drama, acció. 95 min.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Adiós Pequeña, Adiós

Per Mrtí - December 25th, 2007, 23:13, Categoria: Cine - 2007

Estic escrivint aquest comentari i encara no m'he alliberat de les impactants sensacions que m'ha provocat Adiós Pequeña, Adiós, i quan això passa, acostuma a ser perquè ens trobem davant d'una gran pel·lícula. Crec que no és agosarat dir que ens trobem davant d'una de les sorpreses agradables més remarcables de tot l'any, bàsicament perquè darrere la càmera s'hi troba un individu anomenat Ben Affleck, de qui no tenim referències gaire positives (i això és un clar eufemisme) en la seva faceta d'actor. No obstant, la veritat és que aixecar-se i aplaudir és el mínim que es pot fer davant l'acurada direcció d'Affleck, previa adaptació de la novel·la en la qual es basa la peli (sí, sí, el guió també és seu). Lluny de voler evidenciar un estil propi de principi a fi, Affleck manté un toc força clàssic, però sense errors, durant gran part de la peli i aprofita les escenes clau per deixar entreveure detalls de gran qualitat. I tot això, per explicar-nos una història realment dura i colpidora, que requereix ser tractada amb una delicadesa que la peli aconsegueix a la perfecció. Adiós Pequeña, Adiós és d'aquelles pelis en què et vas adonant que el tema que tracta és molt més profund del que pot semblar en un principi. No és la història d'un segrest ni la d'una investigació policial, sinó la definició de com ens comportem a l'hora de resoldre els dilemes morals que se'ns presenten al llarg de la vida, a l'hora de distingir entre el camí correcte i l'equivocat, a l'hora de definir les nostres prioritats i a l'hora d'assumir els nostres actes. És per això que Adiós Pequeña, Adiós no deixa de plantejar-nos situacions en què cadascú pensa com reaccionaria si s'hi trobés i si realment prendria la decisió més adequada. Una peli q fa pensar, en què l'espectador no només mira, sinó que participa. I això s'agraeix.

Amanda, una nena de quatre anys, ha estat segrestada a un dels barris més marginals de Boston. La notícia ocupa les pàgines principals de tots els diaris i apareix a totes les televisions, on la mare i la resta de familiars d'Amanda no deixen de demanar als segrestadors que els tornin la nena. Davant el poc progrés de la investigació de la policia, la mare d'Amanda decideix contractar Patrick Kenzie i Annie Gennaro, dos detectius privats de força renom, pq col·laborin en el cas. Congeniar amb la policia no és fàcil, però els bons contactes de Patrick faran que, poc a poc, comencin a aparèixer indicis de qui pot ser l'autor del segrest.

No resulta gens extrany que Mystic River vingui a la ment més d'un cop mentre veus aquesta peli, ja que la novel·la en què es basa està escrita pel mateix autor. És cert que el plantejament i el desenvolupament de la història és semblant, però cadascuna té el seu propi punt de distinció. Una de les altres sorpreses d'Adiós Pequeña, Adiós és l'actuació del germà del director, Casey Affleck, qui porta en tot moment el pes de la peli amb una seguretat admirable i encarnant a un personatge gens fàcil d'interpretar. Es tracta d'un protagonista d'aspecte més aviat vulnerable, més aviat prim i amb una veueta que no imposa gens, però que amaga una fortalesa molt important a l'interior que fa que no deixi de sorprendre'ns en tota la peli, sobretot als minuts finals... i vaya minuts finals, mare meva. L'últim quart d'hora de peli és sensacional, no només pel que es veu, sinó per tot el que et passa pel cap mentre ho veus i la desconcertant i quasi desesperant sensació que et provoca. I el pla final crec que és, senzillament, magistral. Quan una peli regala aquests fantàstics segons pq l'espectador reflexioni sobre el que acaba de veure i en pugui treure la seva pròpia conclusió, estem davant d'un director a tenir molt en compte. Adiós Pequeña, Adiós és d'aquelles pelis que no acaben amb els títols de crèdit finals, sinó que es mantenen vives a la memòria durant un bon temps. Tant de bò sigui la primera de moltes i crec que coincidireu amb mi al proposar al col·lega Ben que, per favor, es quedi definitivament darrere la càmera. Sense cap mena de dubte, Adiós Pequeña, Adiós ja no és una peli recomanable, sinó obligatòria.

Títol original: Gone Baby Gone

Director i guionista: Ben Affleck

Intèrprets principals: Casey Affleck, Michelle Monaghan, Ed Harris, Morgan Freeman, Amy Ryan, John Ashton

País: USA, 2007.

Gènere: Drama, thriller. 110 min.

NOMINACIONS OSCARS 2007: MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA (AMY RYAN)

Permalink :: 7 Comentaris :: Comentar | Referències (1)

Beowulf

Per Mrtí - December 19th, 2007, 0:38, Categoria: Cine - 2007

Beowulf és d'aquelles pelis que ja em feia certa por abans de veure pq, a causa de la seva pròpia naturalesa, les probabilitats que té de cagar-la en diversos aspectes és molt gran. Doncs els meus temors s'han complert en gran mesura. Per començar, es inevitable parlar de l'aspecte visual, aquest hiperrealista 3D amb personatges dissenyats al més mínim detall a partir de la captura de moviments dels actors de veritat. Això fa que els personatges siguin reproduccions en 3D prácticament calcades a Angelina Jolie, Anthony Hopkins i companyia, cosa que genera una estranya sensació d'estar veient a aquell actor o actriu, però sent conscient que és una animació. Si vols que els personatges siguin interpretats per estrelles de Hollywood, em sembla perfecte, però llavors q sigui en carn i ossos; si han de ser animats, posa'ls una cara anònima i si vols q aquests hi posin la veu, però una mescla com la de Beowulf crec que acaba desconcertant. Veig a Anthony Hopkins borratxo i Angelina Jolie completament en boles, però clar no són ells de veritat, però sí que tenen exactament la seva cara, però són completament virtuals, però és q són ells... en fi, que has vist a la Jolie en pilotes però al mateix temps no l'has vist pq no era ella, sinó una representació en 3D per la qual van fer servir a ella mateixa com a model. Total, que a mi no m'ha convençut gens aquest invent i crec que acaba perjudicant a la pròpia peli. Això sí, s'ha de dir que tot el que és disseny de paisatges, textures, monstres, dracs i demés efectes digitals, són admirables.

Beowulf és l'adaptació d'un poema del segle X que explica la història d'un príncep que arriba amb els seus homes a un regne de Dinamarca que pateix els atacs d'un monstre gegant anomenat Grendel. Tot i l'escepticisme del rei Hrotghar, Beowulf promet combatre i acabar amb el monstre, però no compta amb l'aparició de la mare de Grendel, molt més perillosa que el seu fill i que posseeix un poderosíssim art de la seducció.

Un altre aspecte on la peli falla estrepitosament és el poquíssim magnetisme dels personatges i de la història en general. Veus la peli i tens la sensació que ni fu ni fa, ni fred ni calor, que no genera espectatives, que no et manté l'atenció, que es un continu "quiero y no puedo" i que les escenes realment bones es poden comptar amb els dits de la mà. El guió és bastant pobre, no t'explica d'on prové la història ni d'on provenen els personatges, introdueix elements en teoria importants i no et diu per què; en cap moment et posa en situació de forma clara. A més, a mitja peli té un brusc salt temporal a lo bèstia que et deixa totalment descolocat i que trenca completament el ritme i el fil de la història. Pel que fa al protagonista, a mi no m'ha despertat gaire carisma. Per començar, ja te'l presenten com a heroï sense que tu el coneguis ni tinguis cap motiu per acceptar-lo com a tal i després és ell mateix qui explica de forma un tant endogàmica les seves pròpies excel·lències. Vaja q és un fanfarrón i pretensiós de cuidado, que es passa la peli dient "¡¡¡Yo soy Beowulf!!!" i mostrant lo macho que és i que a mi, personalment, molta simpatia no m'ha transmès. Malament anem si un prota d'una peli com aquesta ja no et cu bé, està clar q algo falla greument. Si parlem dels altres personatges, se'ns presenten com que tindran un paper important a la peli, però resulten ser completament plans i el seu protagonisme acaba sent quasi nul. El de John Malkovich sembla al principi que donarà molt de joc, però després s'apaga de forma incomprensible. Vaja, que acaben no tenint cap funció important i, per tant, no tenen cap sentit.

Almenys és entretinguda? Doncs què voleu q us digui... va a estones, però, com ja he dit, durant la major part estàs més fora de la peli que dins, cosa que fa que arribis a l'apoteòsic final amb una sensació d'indiferència i desinterès que no fa que el disfrutis com probablement els creadors tenien pensat que ho fessis. Resumint, Beowulf caurà en l'oblit tan aviat com caigui de les sales i segurament només ens recordarem d'ella amb el llançament en DVD. Després, oblidada del tot.

Títol: Beowulf

Director: Robert Zemeckis

Intèrprets principals: Ray Winstone, Angelina Jolie, Anthony Hopkins, Robin Wright Penn, John Malkovich, Allison Lohman

País: USA, 2007.

Gènere: Animació, fantàstic, aventures. 110 min.

Permalink :: 4 Comentaris :: Comentar | Referències (1)

El Ultimátum de Bourne

Per Mrtí - December 14th, 2007, 0:25, Categoria: Cine - 2007

Em penedeixo bastant de no haver anat al cine a veure aquesta peli pq hauria estat d'aquests casos en què els 6-7 euros de l'entrada s'ho haurien valgut. La veritat és q, quan es va estrenar als cines, era una peli q em feia bastanta mandra anar a veure (masses terceres parts en un any -Spiderman, Piratas, Shrek...- i sense gaire bon resultat), però q segurament no hagués dit q no si algú m'ho hagués proposat. Entre una cosa i l'altra, la peli va saltar de la cartellera i no creia q m'hagués perdut res de l'altre món. No obstant, les grans crítiques que he anat llegint últimament per internet m'han despertat la curiositat i he decidit mirar-la, tot i q sense gaires espectatives. El Mito de Bourne ja era inferior a El Caso Bourne i amb aquesta esperava el declivi de la saga, però enlloc d'això m'he trobat amb una de les millors pelis d'acció que he vist mai. Dues hores d'adrenalina pura i dura, perfectament dosificada i acompassada, amb un argument perfecte perquè va a pinyó fix i sense complicar-se la vida i una direcció espectacular de Paul Greengrass. Un cop més, les persecucions són bestials i saben ajudar-se en tot moment d'aquesta posició del protagonista, que persegueix i alhora és perseguit, per a donar-li encara més interès i emoció. Podríem dir que El Ultimátum de Bourne és el paradigma de peli d'acció del segle XXI.

Jason Bourne torna a l'acció quan descobreix que un periodista d'un diari britànic pot haver rebut informació molt important sobre la desapareguda secció Treadstone de la CIA. En el seu afany de descobrir la seva veritable identitat, el seu passat i les raons de la seva situació, Bourne es posa en contacte de seguida amb el periodista pq aquest li digui la font d'aquesta informació. No obstant, la CIA també ha detectat aquests fets i posen vigilància extrema sobre el periodista.

La varietat de localitzacions (Londres, Madrid, Tánger, Nova York) dóna un toc especial a cada persecució que la fa diferent a la resta, i això és un gran punt a favor ja que la peli no és gens repetitiva en aquest sentit. D'altra banda, a part de Matt Damon (que confirma que realment està fet per a aquest personatge), destaca l'aparició d'un actor amb gran carisma com és David Strathairn (Buenas Noches y Buena Suerte), cosa que, pq no dir-ho, contribueix a donar certa categoria a la peli. Naturalment, com en tota peli d'acció, es pot posar en dubte la veracitat i versemblança de moltes coses que passen, però, com sempre dic, és estúpid posar-te a pensar en aquestes coses amb una peli així. Pel que fa al final, home... no és que sigui excessivament brillant, però almenys resol un dels grans enigmes que s'arrossegaven durant tota la saga: què va passar abans que aquell vaixell trobés a Jason Bourne al mig de l'oceà. Globalment, no trobo agosarat dir que estem davant d'una de les grans trilogies d'acció que ha donat el cine en els últims anys. De totes formes, i tot i que el propi Matt Damon ha dit que no té previst tornar a encarnar aquest personatge a curt termini, jo posaria la mà al foc que tard o d'hora arribarà la quarta entrega. Si em prometen que serà com aquesta, endavant.

Títol original: The Bourne Ultimatum

Director: Paul Greengrass

Intèrprets principals: Matt Damon, Julia Stiles, David Strathairn, Scott Glenn, Albert Finney, Joan Allen

País: USA, 2007.

Gènere: Acció, thriller. 120 min.

OSCARS 2007: MILLOR MUNTATGE, MILLOR SO, MILLORS EFECTES DE SO.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Mr. Brooks

Per Mrtí - December 8th, 2007, 23:30, Categoria: Cine - 2007

Interessant thriller que en un principi no em despertava gens d'interès, però que al final vaig decidir-me a veure després de sentir diverses opinions força positives sobre ella. La peli ens introdueix de ple a la ment d'un psycho-killer interpretat per un Kevin Costner que no ens tenia gens acostumats a papers com aquest, raó per la qual costa una mica assimilar-lo durant els primers minuts. No obstant, de seguida es fa seu el personatge i aconsegueix desprendre una certa empatia que fa que ens caigui bé tot i la seva condició d'assassí. En realitat, Earl Brooks són dos personatges en un, dues ments en un mateix cos, completament oposades. El costat fosc se'ns presenta en forma d'alter ego interpretat pel gran William Hurt, qui apareix quan el protagonista es deixa dominar per la seva vessant més sanguinària i aporta una certa dosi d'humor negre a la peli. Òbviament, les converses entre ells dos no deixen de ser converses d'Earl amb la seva pròpia ment, per això la resta de personatges no veuen a William Hurt ni escolten els seus diàlegs amb el protagonista. Sí, això ja ho hem vist molts cops (és un plantejament semblant al de la sèrie Dexter), però no obstant la peli aconsegueix donar un estrany magnetisme al personatge que el fa molt atractiu. Pel que fa a l'argument, certament no és com te l'esperes en un principi i això és positiu pq n'elimina pràcticament tota la previsibilitat, però també té la seva vessant negativa, ja que introdueix trames relacionades amb els personatges secundaris q són totalment innecessàries i que fan que, a vegades, s'allunyi en excés del personatge de Mr. Brooks, que al cap i a la fi és qui centra l'interès. Vaja, que la peli es complica la vida sense que ningú li demani.

Earl Brooks és un important empresari que acaba de ser nomenat personatge de l'any. És ric, popular i té una família que l'estima. No obstant, amaga un obscur secret: és un assassí en sèrie. Earl té una segona personalitat que, quan sorgeix, el converteix en un adicte a matar persones. Els seus mètodes són perfectament calculats pq ningú pugui descobrir-lo, però en un d'ells té un petit descuit que perturbarà la fins ara estable existència d'aquesta doble vida.

Tenint en compte la meva gran afinitat cap les pelis de psycho-killers (SevenEl Silencio de los Corderos sempre estaran entre les meves cinc preferides), trobo que Mr. Brooks sap trobar un estil propi dins d'aquesta temàtica i que això la fa meritòria a pesar dels seus defectes. Com ja he dit, si et poses a pensar-hi, t'adones q es tracta d'un film força millorable, però la veritat és que es disfruta mentre es veu i q té una bona dosi de suspens. A part de tot això, rescata a Demi Moore en una actuació força acceptable, tractant-se d'ella, tot i q el seu personatge es veu perjudicat per una d'aquestes subtrames que no vénen a res i q acaben desconcertant. Els últims minuts de peli són realment interessants, ja que s'hi arriba amb molta espectació, i tot sembla estar a l'altura fins que la última escena es carrega el que hauria estat, per mi, un final espectacular. I tranquils que no dic res mes. Amb els seus pros i contres, és una peli q al final puc dir q m'ha sorprès gratament, més q res pq en puc escriure d'ella molt més del q creia. No és una mala opció en aquestes difícils dates en què la pesada comercialitat nadalenca envaeix els cines.

Links: Doblada / V.O. + subs

Títol: Mr. Brooks

Director i guionista: Bruce A. Evans

Intèrprets principals: Kevin Costner, William Hurt, Demi Moore, Dane Cooke, Marg Helgenberger, Danielle Panabaker

País: USA, 2007.

Gènere: Thriller, suspens. 110 min.

Permalink :: 7 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

La Sombra del Reino

Per Mrtí - November 30th, 2007, 18:56, Categoria: Cine - 2007

D'una peli produïda per Michael Mann i protagonitzada per Jamie Foxx se'n pot esperar força més que el resultat final que veiem a La Sombra del Reino. No és una mala pel·lícula i la veritat és que es deixa veure amb bastanta facilitat, però d'aquí ja no passa. Segurament el més destacat són els primers minuts, realment frenètics i espectaculars, però després et vas adonant que la peli no t'ofereix el que prometia aquest gran inici. No perquè decaigui l'interès o perquè els protagonistes no estiguin a l'altura, sinó perquè la peli mica en mica es va situant sobre aquest gran grup anomenat "del montón" i al final s'hi deixa caure de forma inevitable. La factura visual és espectacular i les escenes d'acció deixen entreveure aquest estil tan característic de Michael Mann, però l'argument és una mica cutre i presenta algunes incoherències. D'altra banda, tens la sensació que no feien falta tants protagonistes en una història com aquesta i que els tres personatges secundaris només s'expliquen pel fet de donar cabuda als tres actors famosos que els interpreten, ja que després et poses a pensar si tots realment ha tingut un paper propi important a la trama i veus que no, que simplement s'han repartit la feina i acaben més aviat poc cadascún. Això sí, està clar que la presència de Jamie Foxx en pantalla sempre té un atractiu especial i que funciona perfectament en aquests papers. Pel que fa a Jennifer Garner, Chris Cooper i Jason Bateman, com ja he dit, poca cosa a destacar, lo qual denota cert desaprofitament d'uns actors que podien oferir molt més (sobretot Cooper).

Després d'un brutal atemptat que acaba amb la vida de diversos ciutadants americans a Riyad, a Aràbia Saudita, l'FBI decideix enviar quatre agents especials per investigar els fets i trobar els culpables de l'atac en una missió confidencial. Un cop allà, els agents hauran de superar les dificultats de tractar amb les forces d'ordre locals, a part de convertir-se en objectiu dels terroristes. Un capità de la policia àrab serà el seu aliat en aquesta perillosa missió.

Si heu vist Syriana i, com jo, veu haver de fer esforços per no adormir-vos, doncs La Sombra del Reino en seria una versió molt més simplificada i superficial, cosa que, almenys, la fa molt més entretinguda que la primera. Tot plegat és molt menys solemne i més d'anar per feina, i fins i tot inclou alguns tocs d'humor (no tots igual d'afortunats). Això sí, la peli porta implicit, encara que intenti amagar-ho, un cop més el missatge de "americans salvadors del món pq nosaltres volem", cosa que ja fa una mica de mandra, la veritat. És per això que al final no t'acaba oferint res de nou i tens la sensació que, en menor o major mesura, ja has vist aquesta peli més d'un cop. Al final, la peli tampoc s'atreveix a donar un missatge clar, simplement es conforma amb acceptar la situació i prou, per tant t'està dient: "T'has entretingut un bon rato, no? Llavors per què fer-te pensar i arriscar-nos a q canviis d'opinió". Total, que com a pura diversió, la peli funciona, però en quan a riquesa, va una mica curta. I la pròpia peli n'és conscient. Perfectament prescindible.

Títol original: The Kingdom

Director: Peter Berg

Intèrprets principals: Jamie Foxx, Jennifer Garner, Chris Cooper, Jason Bateman, Ashraf Bahroum, Jeremy Piven

País: USA, 2007.

Gènere: Acció, drama. 100 min.

Permalink :: 3 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Redacted

Per Mrtí - November 22nd, 2007, 23:44, Categoria: Cine - 2007

Més d'una crítica que havia llegit anteriorment deia que Brian De Palma no necessitava fer una peli com aquesta, que a un director de tan de prestigi i amb tants títols mítics darrere (El Precio del Poder, Los Intocables, Atrapado por su Pasado...) no li feia falta involucrar-se ara en un projecte tan polèmic i arriscat com Redacted. Segurament els que escrivien això, en realitat estaven maleïnt per dins al director americà per haver tret a la llum uns fets tan impactants i comprometadors per la imatge de l'exèrcit dels Estats Units. Per mi, era completament necessari que De Palma fes aquesta peli. D'una banda, pq està clar q l'ha fet pq creia en ella, pq ha sentit el propi desig de fer-ho i pq no ha respòs a la voluntat de ningú més que la seva; de l'altra, pq ens explica uns fets que dubto que s'allunyin gaire de la realitat i pq tothom té dret a saber que coses com aquestes passen actualment a l'Iraq. De Palma utilitza un format de fals documental que ajuda a incrementar extraordinariament el realisme de les imatges i ens mostra el seu alter-ego en pantalla en forma de soldat que grava les seves experiències amb la seva càmera digital. També utilitza altres recursos com suposades càmeres de seguretat o imatges extretes d'un canal de televisió. Com ja he dit, tot plegat dóna una sensació de tal realisme que veritablement et fa oblidar en ocasions que es tracta d'actors i no dels soldats reals que van protagonitzar aquell lamentable episodi. Per suposat que es pot discutir la veracitat del que ens explica Redacted, però no em crec que Brian De Palma s'hagués atrevit a fer una peli així si no tingués la seguretat que en cap moment enganya a l'espectador.

El març de 2006, l'exèrcit nordamericà ocupa la localitat iraquiana de Mahmudiya. La rutina dels diària dels soldats destinats allà es basa en controls i més controls a la població per intentar detectar i detenir els insurgents de la resistència del país. Un d'ells, el soldat Salazar, té una càmera digital amb la qual vol fer una espècie de diari per després presentar el resultat a una escola de cine. Tot sembla avançar amb monotonia, però un parell de fets concrets i l'anunci que la companyia no tornarà a casa a la data que se'ls havia promès fan que els ànims es comencin a escalfar i el comportament d'alguns soldats comenci a trastocar-se.

L'objectiu de Redacted és molt clar: denunciar els excessos d'Estats Units en la seva ocupació a Iraq, les conseqüències que en pateixen els ciutadants innocents i la censura dels mitjans de comunicació a l'hora d'explicar tot el que passa al país del Pròxim Orient. Com és natural, la major part de la crítica nordamericana s'ha quedat a gust amb De Palma, a qui inclús han acusat de traïdor de la pàtria, però la peli ha tingut molt bona acollida a Europa (Brian De Palma va guanyar el Lleó de Plata al Millor Director al Festival de Venècia). Alguns l'han definit com un panfleto sensacionalista descaradament anti-Bush... i potser una mica ho és, s'ha de reconèixer, però també crec que feia falta que, entre tanta bandereta yanqui i ultrapatriotisme que s'escampa pel cine nordamericà, algú decidís anar a contracorrent i mostrar la part més crua i negativa de la realitat d'aquest país. Personalment, no em costa gens ni mica creure'm que tot el que veig a Redacted correspon a uns fets que van passar de veritat. S'ha d'admetre que el senyor De Palma els ha tingut molt ben posats per explicar de forma tan simple i tan aterradora una història que sabia perfectament que li giraria quasi tot el seu país en contra. Però ell ha preferit que se sapigués la veritat i això s'ha traduït en una molt dura però, per mi, grandíssima pel·lícula.

Títol: Redacted

Director i guionista: Brian De Palma

Intèrprets principals: Izzy Diaz, Patrick Carroll, Rob Devaney, Daniel Stewart Sherman, Kel O'Neill

País: USA, 2007.

Gènere: Drama. 85 min.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (1)

Mataharis

Per Mrtí - November 11th, 2007, 22:58, Categoria: Cine - 2007

Una nova mostra de que, quan es vol, es pot fer cine espanyol de notable qualitat. La directora Icíar Bollaín torna a centrar la seva atenció en la figura de la dona i presenta tres històries força carregades de dramatisme, però també d'esperança. Tot i que el títol i les promocions que s'han fet de la peli donin la sensació que l'espionatge és el tema central del film, en realitat no és així, ja que no és la feina de detectiu privat de les protagonistes el que importa, sinó les seves vides personals. Això sí, queden bastant clares les connexions que existeixen entre una cosa i l'altra i com el fet d'espiar les vides dels altres els influeix en les seves pròpies i els fa veure les coses d'una forma o d'altra. Un dels punts forts de la peli és l'extraordinari realisme que desprèn en tot moment i com et fa veure que les situacions que es donen en aquesta història de ficció en realitat passen cada dia al nostre voltant. Hi ajuda molt la extraordinària naturalitat amb què la peli explica aquests conflictes i el grau d'implicació per part de l'espectador que això comporta. És per això que, mentre veus la peli, vius les tres històries com si estiguessis acompanyant a les seves protagonistes i tens les mateixes ganes que elles que tot acabi bé. A vegades és així, a vegades no, però ja se sap que la vida té aquestes coses.

Carmen, Inés i Eva són tres detectius privades que acostumen a ser contractades per persones que desconfien de la seva parella pq la segueixin i descobreixin els seus secrets. Eva, que acaba de reincorporar-se després de tenir el segon fill, rep la visita d'un home gran que vol trobar el seu amor de joventut, Carmen ha de seguir el company de feina del qual desconfia un amic seu i Inés és enviada a infiltrar-se entre els empleats d'una multinacional amb problemes laborals. Al mateix temps, les tres intentaran tirar endavant amb la seva vida personal, que a vegades els pot portar sorpreses inesperades i no gaire agradables.

És inevitable destacar el magnífic paper de les tres actrius protagonistes, Nuria González, María Vázquez i Najwa Nimri. Aquesta última mereix una menció especial, ja que la seva actuació és realment impressionant i inclús diria que apunta a premi Goya; juntament amb un gran Tristán Ulloa, protagonitzen els millors moments de la peli. Tot i q la peli està molt ben construïda, algun petit "però" se li pot trobar, com que en ocasions alguna de les històries resulta un pèl previsible i que potser hagués pogut profunditzar una mica més en alguna altra. D'altra banda, crec que l'aspecte més detectivesc, a la qual la peli dóna molt de pes al principi, queda una mica massa abandonat i que potser hauria donat més de joc, una mica de suspens. Al final, sembla que acabi sent com una excusa per posar en comú a les tres dones protagonistes, que pràcticament només comparteixen a nivell professional les seves respectives històries. A nivell emocional, cadascuna porta la seva situació de forma solitària, en cap moment no demanen ajuda a ningú. És una peli en la que es parla poc i s'ensenya molt, pq els sentiments a vegades és millor no simplificar-los amb paraules. Amb un final (o finals) carregat d'emocionalitat, la peli no pretén resoldre les vides de les tres dones protagonistes, sinó tancar-ne un capítol i deixar a imaginació de cadascú saber què els depararà el futur. Tan de bo sortissin més pelis així de la indústria cinematogràfica espanyola.

Títol: Mataharis

Directora i guionista: Icíar Bollaín

Intèrprets principals: Najwa Nimri, Nuria González, María Vázquez, Tristán Ulloa, Diego Martín, Antonio de la Torre, Fernando Cayo

País: Espanya, 2007.

Gènere: Drama. 100 min.

Permalink :: 4 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

El Sueño de Cassandra

Per Mrtí - October 29th, 2007, 17:01, Categoria: Cine - 2007

Ja tenim aquí la infalible ració anual de Woody Allen. Després de la excel·lent Match Point i la divertida Scoop, el director baixa clarament el llistó amb El Sueño de Cassandra. Naturalment, no pots esperar que et surti una obra mestra cada any, però a vegades potser s'hauria de plantejar si no seria més rentable dedicar una mica més de temps a cadascuna i així potser el nivell general seria més elevat. Dic això pq, tot i que no es tracta d'una mala peli, en aquesta es desprèn una certa falta d'implicació per part de Woody Allen. Totes les seves pelis acostumen a presentar un o més elements q porten escrita la firma del genial director, però a El Sueño de Cassandra jo no els he sapigut trobar. Un cop vista, et diuen q l'ha dirigit qualsevol altre director i t'ho pots creure perfectament. La peli és molt neutra i una mica mancada de personalitat; presenta certs tocs d'humor però semblen fets amb timidesa, com si no volgués fer riure més del q toca, i en els moments més dramàtics, tampoc acaba de transmetre tot el dramatisme que pertocaria. Tot això fa q et prenguis la història de forma una mica distant i que la peli acabi sent, simplement, entretinguda i prou. Si algo té Woody Allen és q, siguin millors o pitjors, sempre acaba aconseguint q les seves pelis funcionin d'una forma o altra; no recordo haver-me avorrit mai veient una peli seva i amb aquesta tampoc ha estat així.

Ian i Terry són dos germans d'una família anglesa de classe mitja amb alguns problemes econòmics, però que decideixen arreglar-se-les per poder comprar un petit veler. No obstant, la situació es complica quan la gran afició de Terry pel póquer i les apostes fa que els seus deutes comencin a ser importants al mateix temps que Ian coneix a una popular actriu i es fa passar per algú més important del que en realitat és. Per sort, el tiet de la família, un important home de negocis, arriba a la ciutat i podrà ser la solució als seus problemes, o això creuen els dos germans.

El treball dels dos actors protagonistes, Colin Farrell i Ewan McGregor, no el qualificaria més enllà de correcte. Tot i que Farrell és una mica millor, els dos semblen una mica incòmodes en el paper i en ocasions fa que no siguin gaire creibles. El més remarcable (si la veieu en V.O., clar) és el marcadíssim accent que tenen els dos, algo que resulta impactant acostumats a sentir-los americanitzats. Pel que fa a la trama, Allen aconsegueix sorprendre, però cada cop menys, pel q alguns girs són una mica previsibles i fins i tot repetitius si has vist les seves últimes obres. Tot i això, no es pot negar que la peli té un ritme força bo, q et manté atent tota l'estona i que aconsegueix generar cert suspens cap a la segona meitat de la història. Com ja he dit, la peli funciona com a entreteniment, però un director com Woody Allen ens hauria d'oferir alguna cosa més que això, pq sabem que és capaç de fer-ho. Esperem que el seu periple a Barcelona li hagi dut una mica més d'inspiració.

Títol original: Cassandra's Dream

Director i guionista: Woody Allen

Intèrprets principals: Colin Farrell, Ewan McGregor, Hayley Atwell, Sally Hawkins, Tom Wilkinson

País: G. Bretanya, 2007.

Gènere: Drama. 110 min.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Un Funeral de Muerte

Per Mrtí - October 16th, 2007, 21:01, Categoria: Cine - 2007

No hi ha dubte que les comèdies britàniques acostumen a presentar un toc característic que les americanes mai podran aconseguir, i aquí en tenim un nou exemple. Un Funeral de Muerte demostra com pot cundir un bon guió, encara que tota la peli giri a l'entorn d'una sola situació i pràcticament tot passi en un mateix espai. I si aquesta situació és un funeral, ja us podeu imaginar que l'humor negre és indubtablement l'estrella de la festa. La peli és com una bola de neu que cada cop es va fent més gran i cada cop ens porta a situacions més insòlites i esbojarrades, amb un final realment apoteòsic. A més, al contrari del que acostuma a passar amb aquest tipus de comèdies, aconsegueix mantenir un cert efecte sorpresa en tot moment. Els gags més visuals i absurds es combinen amb tocs del més pur humor anglès, una fórmula que té un resultat força acceptable, però que a vegades és a prop de creuar aquella línia imaginària de lo excessiu. Així doncs, no negaré que algun gag m'ha sobrat, però en general el resultat és força divertit. Les actuacions són molt bones i els diferents personatges i les seves personalitats estan molt ben trobats, la qual cosa és un dels principals punts forts de la peli. També ho és la seva durada: 80 minuts són suficients pq passin un munt de coses, pràcticament sense pausa, i pq arribis al final quasi sense adonar-te'n.

Una família anglesa celebra el funeral del patriarca. L'ocasió propicia que alguns dels familiars es trobin de nou després de força temps i això fa resorgir alguns problemes entre ells. No obstant, és un petit error en un medicament el que desencadena tots els problemes i després l'aparició d'un misteriós personatge el que encara dificulta més que la celebració es dugui a terme de manera normal.

Resulta curiós que un dels missatges que es poden extreure de la peli és que sempre som els homes els que la liem. Tots els personatges masculins són els responsables dels diversos problemes que hi ha al llarg del funeral, mentre que els femenins són els que intenten calmar la situació. D'altres, directament no s'adonen del que realment està passant. Pensant-ho bé, potser no s'allunya gaire de la realitat. Sigui com sigui, el que és cert és que Un Funeral de Muerte t'assegura passar un bon rato i et demostra com a partir d'una idea simple se'n pot desenvolupar un film així de divertit. Algú podria dir que no deixa de ser una tonteria de peli, i potser sí q ho és, però aquesta entraria dins de la classe A. Posats a escollir dins del complicat gènere de la comèdia, possiblement aquesta seria una opció a tenir en compte.

Link Bittorrent: Doblada (grabada al cine, però força acceptable)

Títol original: Death at a Funeral

Director: Frank Oz

Intèrprets principals: Matthew Macfadyen, Keeley Hawes, Alan Tudyk, Andy Nyman, Ewen Bremner, Daisy Donovan, Rupert Graves, Peter Dinklage

País: G. Bretanya, 2007.

Gènere: Comèdia. 80 min.

Permalink :: 5 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Promesas del Este

Per Mrtí - October 10th, 2007, 17:30, Categoria: Cine - 2007

La major part de crítiques i comentaris que he llegit sobre aquesta peli la deixen quasi al nivell d'obra mestra i parlen de la millor obra de Cronenberg, la més completa i memorable. Sincerament, m'agradaria poder començar dient el mateix, però no puc. No sé si és q se'm va passar per alt algun aspecte important o si estava massa condicionat pel que havia llegit abans d'anar a veure-la, el cas és que em vaig trobar amb una peli que de seguida mostra unes intencions boníssimes, però que després, per mi, no acaba donant exactament el resultat esperat. L'argument té molta força i els personatges són realment bons, però aquell moment en què dius "ara arrenca de veritat la peli" no es presenta. La peli combina escenes d'acció i violència molt dures amb d'altres molt més pausades i a vegades sembla que vagi a trompicons, lo qual incomoda una mica. Com ja he dit, tens ganes que arribi el punt en què definitivament et fiques dins de la peli, però arriba el final i no ha estat així, i això fa que la sensació que et queda sigui de desconcert. Si just en aquell moment et pregunten si t'ha agradat, et costa respondre. La meva opinió personal és que les parts són molt bones, però el conjunt no les sap combinar i aprofitar correctament.

Nikolai és el misteriós xofer d'una de les families més importants de la màfia russa afincada a Londres. Més que de xofer, molt sovint Nikolai ha d'estar més pendent de les accions de Kirill, el fill de Semyon, el cap de la família, qui posa en perill molts dels negocis per culpa de la seva actitud. D'altra banda, Anna és una comadrona que un dia aten a una adolescent que mor al donar a llum. D'entre els seus efectes personals, hi ha un diari escrit en rus. Amb l'objectiu de traduïr-lo, Anna acaba acudint involuntariament al local de Semyon, on coneixarà a Nikolai.

Només cal llegir aquest resum de l'argument per comprovar que la trama sembla molt atractiva, i realment ho és. La peli va enllaçant progressivament les històries de Nikolai, Anna i la adolescent morta (a través del que hi ha escrit al seu diari) i els dos primers tenen una evolució important, però arriba un moment en què perd una mica el rumb i el final resulta més que discutible. El millor de la peli és la seva obscuritat, generalment personalitzada en el personatge de Nikolai (gran Viggo Mortensen). No busqueu cap escena en què brilli el sol pq no la trobareu, ja que tot passa de nit i/o sota la pluja. El film ens regala grans imatges, escenes i també grans frases, i ens acosta una mica més a les entranyes d'aquest sinistre món de la mafia. És per això que lamento no poder estar parlant d'una peli perfecta, encara q en tingui ganes, ja que em va deixar massa dubtes just en acabar-la. El que sé segur és que tocarà veure-la un altre cop d'aquí un temps. De moment, em quedo amb Una Historia de Violencia.

Títol original: Eastern Promises

Director: David Cronenberg

Intèrprets principals: Viggo Mortensen, Naomi Watts, Vincent Cassel, Armin Mueller-Stahl, Sinéad Cusack

País: G. Bretanya, 2007.

Gènere: Thriller, suspens, drama. 100 min.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

El Orfanato

Per Mrtí - October 5th, 2007, 13:23, Categoria: Cine - 2007

La opera prima del director català Juan Antonio Bayona ha estat l'encarregada d'innaugurar el Festival de Sitges 07 i també ha estat recentment designada per a representar a Espanya als Oscars. Tot i el que pugui semblar al trailer o pels detalls que es donen a la sinopsi, El Orfanato no és una peli més de terror i en cap cas s'assembla a les típiques pelis d'aquest gènere que ens arriben des de Hollywood, on per cert, ja n'han comprat els drets per fer-ne un remake. D'acord que la peli presenta certs elements una mica massa estereotipats com la gran casa fantasmagòrica i un nen petit amb veu misteriosa que veu coses rares (son imprescindibles els nens per fer pelis de terror?), però la història té personalitat pròpia i t'enganxa de principi a fi. Un aspecte a destacar, i que m'ha agradat, és q El Orfanato no és la típica "peli de sustos" ni tampoc la típica d'angoixa contínua amb un fil musical que et va indicant constanment q algo passarà, i no ho és bàsicament gràcies a un fet: la protagonista no té por. I si ella no té por, vol dir que no la transmet al públic, sinó al contrari, q tens la sensació que té prou força per controlar la situació en tot moment i això et dóna confiança a tu per acompanyar-la per la casa sense estar patint constanment. A nivell de direcció, la veritat és que només es pot elogiar, i més tenint en compte que es tracta d'un director novell, pq la peli ens deixa grans, grans escenes.

Laura, el seu marit i el seu fill s'instalen en un antic orfenat on ella va passar la seva infància amb la intenció d'obrir una residència per a nens discapacitats. El nou entorn fa que el nen, Simón, comenci a crear-se un món de fantasia amb amics i jocs imaginaris, als quals els pares no donen gaire importància en un principi. No obstant, hi ha certs fets comencen a inquietar de veritat a Laura.

Tot i que no li tinc gaire predilecció, s'ha de reconèixer l'immens paper de Belén Rueda en aquesta peli. No és agosarat dir que ella és, bàsicament, qui concentra tota la força de El Orfanato. Com ja he dit, el personatge fuig de la típica dona amb cara aterroritzada que no para de xisclar en tota la peli, ja que es manté ferma en tot moment, segura dels seus actes i disposada a participar en aquest "joc" en q es converteix la major part de la història. I és que la peli té un important component infantil, lo qual resulta molt coherent amb la seva temàtica. Pel que fa al final, és realment impactant i inesperat i inclús deixa alguna imatge en q cadascú pot interpretar el que cregui. Tot plegat et fa sortir molt satisfet de la sala. No sé si la nominaran als Oscars o no, però El Orfanato és cine de molt bona qualitat (en certs moments de la peli, és fàcil equiparar-la amb Darkness, un altre gran film espanyol de terror) i val la pena veure-la i viure-la. Diria que a Sitges encara es pot veure algun dia durant la pròxima setmana, o si no, s'estrena l'11 d'octubre als cines. Acabo amb una frase: "un, dos, tres, toca la pared".

Títol: El Orfanato

Director: Juan Antonio Bayona

Intèrprets principals: Belén Rueda, Fernando Cayo, Géraldine Chaplin, Montserrat Carulla, Roger Príncep

País: Espanya, 2007.

Gènere: Terror, intriga. 100 min.

Permalink :: 1 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

La Jungla 4.0

Per Mrtí - September 30th, 2007, 17:20, Categoria: Cine - 2007

Un nou exemple que confirma la greu falta d'idees originals que hi ha per Hollywood és aquesta recent moda de recuperar populars "sagas" de pelis q es van fer populars durant els anys 80 i 90 i fer-ne ara una nova entrega. Òbviament, sigui bona o dolenta, només per la popularitat q van tenir les altres en el passat, ja s'asseguren uns quants milions de dòlars en recaptació per aquesta nova peli. Això és el q ha passat amb La Jungla 4.0 i el q passarà, per exemple, amb la nova de Indiana Jones. En el cas de la q ens ocupa ara, doncs la veritat és q reconec q ha superat una mica les poques espectatives que tenia cap a ella. Com a peli d'acció, t'ofereix exactament el q esperes (cosa q ja no totes fan), però també aconsegueix crear situacions especialment espectaculars i inèdites. Amb la història no cal parar-se a estudiar-la gaire pq és el de sempre i igual de previsible q sempre, però el cert és q el ritme és molt bo i que passa força ràpid tot i acostar-se a les dues hores de durada. Però tot això no justifica el fet de realitzar una quarta part de La jungla dotze anys després de la tercera, el q ho justifica és veure (per últim cop?) a Bruce Willis com a John McClane. És ell qui porta el pes de la peli i és ell qui la fa diferent de la resta. Actualment, pocs actors tenen més carisma que Willis i, tot i q no les tenia totes abans de veure la peli, crec q molts haurem agraït el poder tornar a veure'l en la pell del primer personatge en que tots el vem descobrir.

Estats Units està sent víctima d'una sèrie d'atacs informàtics que estan convertint el país en un autèntic caos. El detectiu de la policia de Nova York John McClane té com a missió trobar un conegut hacker de la xarxa, protegir-lo i fer-lo coordinar amb les autoritats per intentar trobar els responsables dels atacs. Però no només ell busca a aquest hacker...

Com ja passava en les anteriors tres, La Jungla 4.0 es caracteritza per afegir diversos tocs d'humor al llarg de la peli, sobretot gràcies a la ja coneguda ironia del seu protagonista. Un altre detall a destacar és la breu, però estelar, aparició de Kevin Smith en un paper molt adequat per a ell (en aquest cas parla, cal precisar-ho). No es pot dir el mateix de l'actor q interpreta al dolent de la peli, que trobat senzillament horrorós. Pel q fa a la resta, doncs poca cosa més, cotxes, camions, avions i tot d'altres elements típics d'una peli d'acció. Pels q hagin vist tota la saga, possiblement li trobaran a faltar alguna cosa (per mi la 3 es la millor), pero crec q no s'arrepentiran de veure-la. Pels q simplement els agradi el cine d'acció, q no se la perdin. Per qui no li agradi, doncs segurament se la pot estalviar. Això sí, crec q no seria convenient parlar d'una Jungla 5.0; el q s'acaba, s'acaba i millor no forçar-ho.

Links Bittorrent: V.O. Subt. (qualitat DVD) / Doblada (so millorable)

Títol original: Live Free or Die Hard

Director: Len Wiseman

Intèrprets principals: Bruce Willis, Justin Long, Timothy Olyphant, Maggie Q, Cliff Curtis, Mary Elizabeth Winstead, Kevin Smith

País: USA, 2007.

Gènere: Acció. 115 min.

Permalink :: 5 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Otros mensajes en Cine - 2007

Blog alojado en ZoomBlog.com