Calendari

<<   October 2007  >>
SMTWTFS
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31    
Alojado en
ZoomBlog

October 2007

El Sueño de Cassandra

Per Mrtí - October 29th, 2007, 17:01, Categoria: Cine - 2007

Ja tenim aquí la infalible ració anual de Woody Allen. Després de la excel·lent Match Point i la divertida Scoop, el director baixa clarament el llistó amb El Sueño de Cassandra. Naturalment, no pots esperar que et surti una obra mestra cada any, però a vegades potser s'hauria de plantejar si no seria més rentable dedicar una mica més de temps a cadascuna i així potser el nivell general seria més elevat. Dic això pq, tot i que no es tracta d'una mala peli, en aquesta es desprèn una certa falta d'implicació per part de Woody Allen. Totes les seves pelis acostumen a presentar un o més elements q porten escrita la firma del genial director, però a El Sueño de Cassandra jo no els he sapigut trobar. Un cop vista, et diuen q l'ha dirigit qualsevol altre director i t'ho pots creure perfectament. La peli és molt neutra i una mica mancada de personalitat; presenta certs tocs d'humor però semblen fets amb timidesa, com si no volgués fer riure més del q toca, i en els moments més dramàtics, tampoc acaba de transmetre tot el dramatisme que pertocaria. Tot això fa q et prenguis la història de forma una mica distant i que la peli acabi sent, simplement, entretinguda i prou. Si algo té Woody Allen és q, siguin millors o pitjors, sempre acaba aconseguint q les seves pelis funcionin d'una forma o altra; no recordo haver-me avorrit mai veient una peli seva i amb aquesta tampoc ha estat així.

Ian i Terry són dos germans d'una família anglesa de classe mitja amb alguns problemes econòmics, però que decideixen arreglar-se-les per poder comprar un petit veler. No obstant, la situació es complica quan la gran afició de Terry pel póquer i les apostes fa que els seus deutes comencin a ser importants al mateix temps que Ian coneix a una popular actriu i es fa passar per algú més important del que en realitat és. Per sort, el tiet de la família, un important home de negocis, arriba a la ciutat i podrà ser la solució als seus problemes, o això creuen els dos germans.

El treball dels dos actors protagonistes, Colin Farrell i Ewan McGregor, no el qualificaria més enllà de correcte. Tot i que Farrell és una mica millor, els dos semblen una mica incòmodes en el paper i en ocasions fa que no siguin gaire creibles. El més remarcable (si la veieu en V.O., clar) és el marcadíssim accent que tenen els dos, algo que resulta impactant acostumats a sentir-los americanitzats. Pel que fa a la trama, Allen aconsegueix sorprendre, però cada cop menys, pel q alguns girs són una mica previsibles i fins i tot repetitius si has vist les seves últimes obres. Tot i això, no es pot negar que la peli té un ritme força bo, q et manté atent tota l'estona i que aconsegueix generar cert suspens cap a la segona meitat de la història. Com ja he dit, la peli funciona com a entreteniment, però un director com Woody Allen ens hauria d'oferir alguna cosa més que això, pq sabem que és capaç de fer-ho. Esperem que el seu periple a Barcelona li hagi dut una mica més d'inspiració.

Títol original: Cassandra's Dream

Director i guionista: Woody Allen

Intèrprets principals: Colin Farrell, Ewan McGregor, Hayley Atwell, Sally Hawkins, Tom Wilkinson

País: G. Bretanya, 2007.

Gènere: Drama. 110 min.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Sicko

Per Mrtí - October 26th, 2007, 22:02, Categoria: Cine - No estrenada

"Sick" (malalt) + "Psycho" (Psicosis) = Sicko. Amb aquest gran títol, el gran (mai millor dit) Michael Moore torna a la càrrega amb una nova pel·lícula de denúncia contra el funcionament de la societat nordamericana. Després de la genial Bowling for Columbine i la controvertida Fahrenheit 9/11, el director ha decidit focalitzar ara la seva mirada en el sistema sanitari del seu país. Amb una estructura molt semblant a la primera de les dues citades, Sicko és una nova crua mostra de com (no) funcionen les coses a la considerada primera potència mundial del nostre planeta. Un cop més, Moore parteix de diversos casos concrets per il·lustrar-nos la ineficàcia del sistema sanitari públic americà i les estafes per part de les grans asseguradores mèdiques privades. La veritat és que resulta inevitable posar-se les mans al cap amb el que se'ns explica en cada cas i el tràgic desenllaç que algun d'ells acaba tenint. Un dels fets a remarcar és que Moore sap tractar el tema amb la delicadesa pertinent i ho fa mantenint-se fora de càmera durant bona part de la peli i agafant un paper força passiu (cosa que no passava en les dues anteriors), deixant d'aquesta manera que siguin els testimonis els únics protagonistes. Naturalment, ell és perfectament conscient que no fa falta la seva intervenció pq la gravetat dels fets es posi de manifest per si sola.

Un cop analitzada la situació a Estats Units, Moore utilitza el mateix recurs que a Bowling for Columbine de viatjar a altres països per establir una comparació. No podia faltar Canadà, l'etern despreciat dels americans, i després Gran Bretanya i França. Aquí, el director ja pren més protagonisme i adopta el paper (a vegades una mica massa falsejat) de total desconeixedor de la situació en aquests països. Les seves incrèdules reaccions (també poc creïbles en alguna ocasió) a mida que va coneixent com de diferent funcionen les coses respecte al seu país no són més que un reflex de com reaccionaria qualsevol ciutadà americà al comprovar com la vida pot resultar molt més fàcil en d'altres països que ells consideren inferiors, només per gaudir d'un sistema sanitari com Déu mana. Aquesta part té moments senzillament genials. La cirera del pastís és quan entra en acció l'últim país on un nordamericà aniria a tractar-se d'una malaltia: Cuba. Un genial exercici de Moore per tirar per terra la satanització de la terra de Fidel Castro per part del govern d'Estats Units. Un cop més, el director de Michigan sap completar el documental de forma tan inesperada com poderosa.

Davant una peli amb aquest format, és inevitable que sorgeixin moltes qüestions controvertides respecte el que veiem, com, per exemple, fins a quin punt allò que se'ns mostra és realment així o si certes visions sobre certes situacions poden ser distorsionades o no del tot exactes. Òbviament, qualsevol documental presenta aquests dubtes i, en aquest cas, ningú dubta que Michael Moore s'haurà cuidat de escollir i potenciar allò que més li interessava per accentuar el missatge que vol transmetre. La peli es basa tota en exemples molt concrets de persones o famílies, a partir dels quals s'extrapola la teoria que ens dona el director, però jo crec que, probablement, és la única forma de fer-ho. Indirectament, la peli ens dóna a entendre que els casos q hem vist a EUA, no els trobaríem a Canadà o a Gran Bretanya, només pel fet de conèixer com funcionen les coses a un i a altre lloc. Per suposat q hi haurà qui desconfïi del grau d'objectivitat del director i l'acusi d'imposar-nos la seva visió de les coses, però això ja depèn del punt de vista de cadascú. Personalment, me'l crec lo suficient com per felicitar-lo, un cop més, de la seva determinació per mostrar-ho i denunciar-ho a tot el món.

Sicko té l'objectiu de mostrar a la resta del món les interioritats d'un país que, des de la nostra posició, ens seria impossible conèixer de forma tan detallada, cosa que fa que molts el posin en un pedestal. Però Sicko també és, i crec jo que per sobre de tot, una peli dirigida als propis americans, que en definitiva són les víctimes directes del seu sistema i els únics q poden canviar-ho. I sobretot, m'encanta aquest missatge que els fa veure que hi ha llocs al món on es pot viure millor que al seu país (encara que els sembli impossible) i que potser s'haurien de cuidar més del que tenen a casa abans de preocupar-se tant de "democratitzar" altres territoris pensant-se que són el model de societat perfecta.

La peli ja està en DVD a Estats Units i a quasi tot Europa ja s'ha estrenat, però a Espanya no hi ha ni data d'estrena. La veritat és que ja no és novetat, vist com van les coses aquí. Això sí, com sempre, es pot trobar per altres mitjans...

Títol: Sicko

Director i guionista: Michael Moore

Intèrprets principals: Michael Moore, George Bush, Hillary Clinton, etc...

País: USA, 2007.

Gènere: Documental. 120 min.

Permalink :: 3 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Big Nothing

Per Mrtí - October 23rd, 2007, 20:36, Categoria: Cine - No estrenada

Tot i que data de 2006, les "curioses" circumstàncies que sovint rodegen la distribució cinematogràfica en aquest país fan aquesta peli encara no s'hagi estrenat ni tingui data prevista d'estrena ni tan sols traducció del títol. Aquesta comèdia negra britànica basa el seu potencial en la parella d'actors protagonistes: Simon Pegg (Zombies Party, Arma Fatal) i David Schwimmer (Friends). I dic que basa el seu potencial en ells pq la peli en si es podria considerar simplement de correcta. El guió destaca per la seva simplicitat i deixa detalls força enginyosos, però és d'aquells que presenta tants girs que arriba un moment en q ja costa agafar-s'ho seriosament. És cert q la peli és d'aquelles que et deixen ben clar des d'un bon principi que ja no es pren seriosament a si mateixa, però crec q es queda a mig camí a la hora de connectar amb l'espectador i això fa que la seva funció no vagi més enllà de, simplement, fer-te passar un bon rato entretingut. En això sí que no se li pot retreure res: curta durada (80 min), pocs personatges, una història basada en la incompetència dels protagonistes i un ritme sense pausa, la peli arrenca molt ràpid i els fets ja no paren de succeir-se fins al final. Ara bé, sincerament, el principal atractiu segueixen sent els actors, sobretot el gran Simon Pegg, qui supera clarament a David Schwimmer. La química entre els dos és millorable, però la realitat és que resulten força graciosos.

Charlie és un professor i escriptor frustrat que accepta treballar com a operador telefònic d'una multinacional per poder guanyar un sou i ajudar a la seva família. En aquesta nova feina, coneix a Gus, un excèntric personatge que li proposarà participar en un plan que els pot fer guanyar 100.000 dòlars. Tot i q Charlie dubta un moment, la quantitat a la q aspiren fa que acabi acceptant l'oferta de Gus, tot i q els dos tenen completa inexperiència en el que es disposen a fer.

Si busquéssim un referent de Big Nothing, el més clar que em ve al cap és Kiss, Kiss, Bang, Bang, no només pel tipus d'humor negre i absurd, també per més d'una situació que resulta molt semblant entre una i altra. No obstant, Big Nothing se'n podria considerar com una versió light o fins i tot un "quiero y no puedo". Un altre aspecte que no s'entén massa és la utilització de recursos com la pantalla partida o inclús la animació, lo qual m'ha semblat completament gratuït i sense cap raó de ser. No sé si el director pretenia donar-li més ganxo a la peli, però realment no ho aconsegueix. El que sí s'ha de destacar és una molt bona (i contundent) banda sonora. Total, que la definiria com una peli perfecta pels q vulguin simplement passar una estona divertida i res més q això, i q la mirin sense cap tipus d'espectativa que vagi més enllà. Això sí, també haig de dir que sempre val la pena veure al genial Simon Pegg i la seva inigualable expressivitat.

Link Bittorrent: V.O. + subtítols

Títol original: Big Nothing

Director i guionista: Jean-Baptiste Andrea

Intèrprets principals: Simon Pegg, David Schwimmer, Alice Eve, Jon Polito, Natasha McElhone, Billy Asher, Mimi Rogers

País: G. Bretanya, 2006.

Gènere: Comèdia negra, thriller. 80 min.

(Nota de l'autor: En una data tan senyalada com aquesta, M.A. Confidential arriba a la xifra de 200 posts. Seguirem sumant...)

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Pushing Daisies

Per Mrtí - October 19th, 2007, 19:35, Categoria: Sèries TV

Cada any, entre setembre i octubre, s'estrenen un munt de sèries noves a Estats Units. De totes elles, n'hi acostuma a haver una que genera una expectació especial i acaba considerant-se com la producció estrella de la temporada. Si al 2004 va ser Lost, al 2005 Prison Break i al 2006 Heroes, aquest any tots els ulls estan posats en Pushing Daisies. Després d'haver vist els primers tres capítols, un fet es pot constatar sense cap dubte: aquesta sèrie no té res a veure amb les tres que he citat ni segurament amb cap altra que hagi vist fins ara. En un moment en què surten tantes i tantes sèries q al final no poden evitar assemblar-se entre elles, això ja és un mèrit a destacar per part dels creadors d'aquesta original producció.

Els primers segons del primer capítol ja deixen al descobert el gran referent de la sèrie: Tim Burton. Quasi diria q és improbable que la introducció de la història no faci venir a la ment la pel·lícula Big Fish, i a mida que va avançant també descobrim estètiques molt semblants a les de Charlie y la Fábrica de Chocolate del mateix Burton. Un altre referent força evident és Amélie. Tot això evidencia que es tracta d'una sèrie eminenment creativa, original, imaginativa, surrealista i, pq no dir-ho, un punt paranoica. Pocs personatges, però perfectament caracteritzats i interpretats, i un humor intel·ligent amb alguna que altra anada d'olla bastant genial. Caldrà veure com es desenvolupa al llarg de la temporada, però la veritat és q la idea que queda plantejada des del primer capítol ja resulta força insòlita i als dos següents se li treu suc de forma molt encertada. Suposo que la sèrie evolucionarà i apareixeran nous personatges i noves trames. Si és així, la cosa pinta realment bé.

Ned és un jove amb una habilitat especial: és capaç de ressucitar a qualsevol ésser mort només tocant-lo. Això sí, un cop viu, si Ned torna a tocar-lo, aquest tornarà a morir i ara ja de forma definitiva. Quan fa reviure a algú, disposa d'un minut per tornar-lo a tocar i que mori de nou, ja que si no ho fa, algú altre morirà en el seu lloc. Ned va descobrir aquesta habilitat als 6 anys i, malauradament, amb conseqüències no gaire bones i que l'han estat turmentant des de llavors. En l'actualitat, Ned treballa com a pastisser i també colabora amb Emerson Cod, un investigador privat i la única persona q coneix la seva habilitat. A canvi de guardar el secret, Cod rep l'ajuda de Ned en la seva feina. Com? Doncs està clar q és més fàcil descobrir qui és l'assassí si la pròpia víctima pot dir-t'ho. Ara bé, ¿i si la víctima no és algú qualsevol?

La sèrie barreja fantasia i bon humor amb intriga i investigacions policials, una estranya mescla que de moment sembla funcionar prou bé. El cert és que les trames d'assassinats estan molt ben trobades i són més rebuscades del q es podria esperar. No obstant, tot està envoltat d'una atmòsfera de felicitat i ingenuitat que a vegades descoloca una mica pq no saps si prendre-t'ho en serio o no. Això, i algun que altre excés que frega una mica el "pasteleo" i la cursileria potser són aspectes que s'haurien de cuidar una mica més. No obstant, val la pena veure-la pq es passa un molt bon rato. No agradarà a tothom, d'això n'estic segur, però a mi, de moment, m'ha convençut.

Links Bittorrent: Capítols V.O. + subtítols

Títol: Pushing Daisies

Creador: Bryan Fuller

Intèrprets principals: Lee Pace, Anna Friel, Chi McBride, Ellen Greene, Swoosie Kurtz, Kristin Chenoweth, Field Cate

País: USA, 2007.

Gènere: Fantàstic, comèdia, intriga.

1a temporada: 13 capítols previstos

Permalink :: 2 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Un Funeral de Muerte

Per Mrtí - October 16th, 2007, 21:01, Categoria: Cine - 2007

No hi ha dubte que les comèdies britàniques acostumen a presentar un toc característic que les americanes mai podran aconseguir, i aquí en tenim un nou exemple. Un Funeral de Muerte demostra com pot cundir un bon guió, encara que tota la peli giri a l'entorn d'una sola situació i pràcticament tot passi en un mateix espai. I si aquesta situació és un funeral, ja us podeu imaginar que l'humor negre és indubtablement l'estrella de la festa. La peli és com una bola de neu que cada cop es va fent més gran i cada cop ens porta a situacions més insòlites i esbojarrades, amb un final realment apoteòsic. A més, al contrari del que acostuma a passar amb aquest tipus de comèdies, aconsegueix mantenir un cert efecte sorpresa en tot moment. Els gags més visuals i absurds es combinen amb tocs del més pur humor anglès, una fórmula que té un resultat força acceptable, però que a vegades és a prop de creuar aquella línia imaginària de lo excessiu. Així doncs, no negaré que algun gag m'ha sobrat, però en general el resultat és força divertit. Les actuacions són molt bones i els diferents personatges i les seves personalitats estan molt ben trobats, la qual cosa és un dels principals punts forts de la peli. També ho és la seva durada: 80 minuts són suficients pq passin un munt de coses, pràcticament sense pausa, i pq arribis al final quasi sense adonar-te'n.

Una família anglesa celebra el funeral del patriarca. L'ocasió propicia que alguns dels familiars es trobin de nou després de força temps i això fa resorgir alguns problemes entre ells. No obstant, és un petit error en un medicament el que desencadena tots els problemes i després l'aparició d'un misteriós personatge el que encara dificulta més que la celebració es dugui a terme de manera normal.

Resulta curiós que un dels missatges que es poden extreure de la peli és que sempre som els homes els que la liem. Tots els personatges masculins són els responsables dels diversos problemes que hi ha al llarg del funeral, mentre que els femenins són els que intenten calmar la situació. D'altres, directament no s'adonen del que realment està passant. Pensant-ho bé, potser no s'allunya gaire de la realitat. Sigui com sigui, el que és cert és que Un Funeral de Muerte t'assegura passar un bon rato i et demostra com a partir d'una idea simple se'n pot desenvolupar un film així de divertit. Algú podria dir que no deixa de ser una tonteria de peli, i potser sí q ho és, però aquesta entraria dins de la classe A. Posats a escollir dins del complicat gènere de la comèdia, possiblement aquesta seria una opció a tenir en compte.

Link Bittorrent: Doblada (grabada al cine, però força acceptable)

Títol original: Death at a Funeral

Director: Frank Oz

Intèrprets principals: Matthew Macfadyen, Keeley Hawes, Alan Tudyk, Andy Nyman, Ewen Bremner, Daisy Donovan, Rupert Graves, Peter Dinklage

País: G. Bretanya, 2007.

Gènere: Comèdia. 80 min.

Permalink :: 5 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Promesas del Este

Per Mrtí - October 10th, 2007, 17:30, Categoria: Cine - 2007

La major part de crítiques i comentaris que he llegit sobre aquesta peli la deixen quasi al nivell d'obra mestra i parlen de la millor obra de Cronenberg, la més completa i memorable. Sincerament, m'agradaria poder començar dient el mateix, però no puc. No sé si és q se'm va passar per alt algun aspecte important o si estava massa condicionat pel que havia llegit abans d'anar a veure-la, el cas és que em vaig trobar amb una peli que de seguida mostra unes intencions boníssimes, però que després, per mi, no acaba donant exactament el resultat esperat. L'argument té molta força i els personatges són realment bons, però aquell moment en què dius "ara arrenca de veritat la peli" no es presenta. La peli combina escenes d'acció i violència molt dures amb d'altres molt més pausades i a vegades sembla que vagi a trompicons, lo qual incomoda una mica. Com ja he dit, tens ganes que arribi el punt en què definitivament et fiques dins de la peli, però arriba el final i no ha estat així, i això fa que la sensació que et queda sigui de desconcert. Si just en aquell moment et pregunten si t'ha agradat, et costa respondre. La meva opinió personal és que les parts són molt bones, però el conjunt no les sap combinar i aprofitar correctament.

Nikolai és el misteriós xofer d'una de les families més importants de la màfia russa afincada a Londres. Més que de xofer, molt sovint Nikolai ha d'estar més pendent de les accions de Kirill, el fill de Semyon, el cap de la família, qui posa en perill molts dels negocis per culpa de la seva actitud. D'altra banda, Anna és una comadrona que un dia aten a una adolescent que mor al donar a llum. D'entre els seus efectes personals, hi ha un diari escrit en rus. Amb l'objectiu de traduïr-lo, Anna acaba acudint involuntariament al local de Semyon, on coneixarà a Nikolai.

Només cal llegir aquest resum de l'argument per comprovar que la trama sembla molt atractiva, i realment ho és. La peli va enllaçant progressivament les històries de Nikolai, Anna i la adolescent morta (a través del que hi ha escrit al seu diari) i els dos primers tenen una evolució important, però arriba un moment en què perd una mica el rumb i el final resulta més que discutible. El millor de la peli és la seva obscuritat, generalment personalitzada en el personatge de Nikolai (gran Viggo Mortensen). No busqueu cap escena en què brilli el sol pq no la trobareu, ja que tot passa de nit i/o sota la pluja. El film ens regala grans imatges, escenes i també grans frases, i ens acosta una mica més a les entranyes d'aquest sinistre món de la mafia. És per això que lamento no poder estar parlant d'una peli perfecta, encara q en tingui ganes, ja que em va deixar massa dubtes just en acabar-la. El que sé segur és que tocarà veure-la un altre cop d'aquí un temps. De moment, em quedo amb Una Historia de Violencia.

Títol original: Eastern Promises

Director: David Cronenberg

Intèrprets principals: Viggo Mortensen, Naomi Watts, Vincent Cassel, Armin Mueller-Stahl, Sinéad Cusack

País: G. Bretanya, 2007.

Gènere: Thriller, suspens, drama. 100 min.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

El Orfanato

Per Mrtí - October 5th, 2007, 13:23, Categoria: Cine - 2007

La opera prima del director català Juan Antonio Bayona ha estat l'encarregada d'innaugurar el Festival de Sitges 07 i també ha estat recentment designada per a representar a Espanya als Oscars. Tot i el que pugui semblar al trailer o pels detalls que es donen a la sinopsi, El Orfanato no és una peli més de terror i en cap cas s'assembla a les típiques pelis d'aquest gènere que ens arriben des de Hollywood, on per cert, ja n'han comprat els drets per fer-ne un remake. D'acord que la peli presenta certs elements una mica massa estereotipats com la gran casa fantasmagòrica i un nen petit amb veu misteriosa que veu coses rares (son imprescindibles els nens per fer pelis de terror?), però la història té personalitat pròpia i t'enganxa de principi a fi. Un aspecte a destacar, i que m'ha agradat, és q El Orfanato no és la típica "peli de sustos" ni tampoc la típica d'angoixa contínua amb un fil musical que et va indicant constanment q algo passarà, i no ho és bàsicament gràcies a un fet: la protagonista no té por. I si ella no té por, vol dir que no la transmet al públic, sinó al contrari, q tens la sensació que té prou força per controlar la situació en tot moment i això et dóna confiança a tu per acompanyar-la per la casa sense estar patint constanment. A nivell de direcció, la veritat és que només es pot elogiar, i més tenint en compte que es tracta d'un director novell, pq la peli ens deixa grans, grans escenes.

Laura, el seu marit i el seu fill s'instalen en un antic orfenat on ella va passar la seva infància amb la intenció d'obrir una residència per a nens discapacitats. El nou entorn fa que el nen, Simón, comenci a crear-se un món de fantasia amb amics i jocs imaginaris, als quals els pares no donen gaire importància en un principi. No obstant, hi ha certs fets comencen a inquietar de veritat a Laura.

Tot i que no li tinc gaire predilecció, s'ha de reconèixer l'immens paper de Belén Rueda en aquesta peli. No és agosarat dir que ella és, bàsicament, qui concentra tota la força de El Orfanato. Com ja he dit, el personatge fuig de la típica dona amb cara aterroritzada que no para de xisclar en tota la peli, ja que es manté ferma en tot moment, segura dels seus actes i disposada a participar en aquest "joc" en q es converteix la major part de la història. I és que la peli té un important component infantil, lo qual resulta molt coherent amb la seva temàtica. Pel que fa al final, és realment impactant i inesperat i inclús deixa alguna imatge en q cadascú pot interpretar el que cregui. Tot plegat et fa sortir molt satisfet de la sala. No sé si la nominaran als Oscars o no, però El Orfanato és cine de molt bona qualitat (en certs moments de la peli, és fàcil equiparar-la amb Darkness, un altre gran film espanyol de terror) i val la pena veure-la i viure-la. Diria que a Sitges encara es pot veure algun dia durant la pròxima setmana, o si no, s'estrena l'11 d'octubre als cines. Acabo amb una frase: "un, dos, tres, toca la pared".

Títol: El Orfanato

Director: Juan Antonio Bayona

Intèrprets principals: Belén Rueda, Fernando Cayo, Géraldine Chaplin, Montserrat Carulla, Roger Príncep

País: Espanya, 2007.

Gènere: Terror, intriga. 100 min.

Permalink :: 1 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Blog alojado en ZoomBlog.com