Calendari

<<   Marzo 2017    
LMMiJVSD
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31   
Alojado en
ZoomBlog

TANCAT PER TRASLLAT

Per Mrtí - 25 de Marzo, 2008, 23:59, Categoria: General

Aquest és el post número 246 de M.A. Confidential... i será l'últim que veureu en aquesta pàgina. Em fa pena deixar-lo, però Zoomblog no ha incorporat ni una sola novetat en els més de dos anys que fa que el vaig obrir i en canvi la resta de proveidors no paren d'oferir noves i noves possibilitats.

Suposo que haureu notat la falta d'activitat al blog durant les últimes setmanes, doncs bé, no és que m'hagi oblidat d'ell si no tot el contrari. Tot es deu a les exhaustives preparacions del seu successor. Així doncs, s'acaba aquesta etapa però tot continua com sempre i el ritme per part d'un servidor seguirà sent el mateix.

En fi, l'únic que us demano és que oblideu per complet l'actual direcció i la canvieu per la nova, molt més simple i fàcil de recordar: www.maconfidential.com. Per tant, a tots els que tenieu el blog a Favoritos (que sé que sou molts, modèstia a part, jeje) o bé enllaçat des d'alguna pàgina, us demano que feu aquest simple canvi.

Doncs res, amb molta pena, però també amb molta il·lusió davant la nova etapa, deixo d'escriure en aquesta pàgina i us emplaço a la nova direcció. Clickant la imatge hi podreu accedir:

Permalink :: 33 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Lost - 4a temporada cap. 8

Per Mrtí - 24 de Marzo, 2008, 15:49, Categoria: Lost

Últim capítol de la primera tanda de la 4a temporada i seguim descobrint cada cop més i més coses. Com ja vaig dir en l'últim post, la sèrie ja ha iniciat la fase de començar a donar respostes i aquest capítol n'és un nou exemple. En realitat, el punt fort del capítol és aquest, ja que el flashback en si no és que sigui excessivament brillant. Potser m'esperava una mica més en aquest sentit, sobretot per qui el protagonitzava, i també en el nivell d'intensitat, que és força més baix que el dels capítols anteriors.

Pel que fa a la resta d'acció, molt poqueta cosa, tot i que el final sí q et deixa amb dubtes (per variar) i sembla obrir nous espais de cara a la segona part de la temporada. Per cert, hi ha cert fet que passa durant aquests moments finals que celebro efusivament.

Amb tot, no sé si coincidireu amb mi que aquest inici de la temporada, per impacte i per regularitat, ha estat de lo milloret que portem vist, jo diria que des de la primera. Ara a esperar un mes, el 24 d'abril nou capítol.

Permalink :: 32 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Ciudad de los Hombres

Per Mrtí - 16 de Marzo, 2008, 23:55, Categoria: Cine - No estrenada

Ja havia parlat un parell de cops d'aquesta peli al blog i veient que la seva estrena al nostre país va per llarg he decidit recórrer a altres mitjans, ja que la nostra estimada societat de la comunicació ens ho permet, per veure-la. En el seu dia vaig citar-la com a continuació de Ciudad de Dios, doncs bé, haig de matisar-ho una mica, ja que no és exactament així. En realitat, Ciudad de los Hombres és originàriament una sèrie de televisió que Fernando Meirelles va produir a Brasil aprofitant l'èxit de Ciudad de Dios. L'any passat, aquesta sèrie es va portar a la gran pantalla i el resultat és la peli que ens atén. Naturalment, les semblances entre les dues pelis són moltíssimes i és inevitable posar-les en comparacions, però s'ha de dir que es tracta de personatges i espais totalment diferents, per tant una no és la continuació de l'altra.

Un cop aclarit això, haig de dir que estem davant d'una peli que es queda força lluny de la qualitat de Ciudad de Dios. Per mi, això és degut bàsicament a un aspecte en què la peli falla clarament, que és el narratiu. Tinc la sensació que la peli no sap explicar-se bé en segons quines ocasions, ja sigui per voler anar massa ràpid o per voler desviar-se cap a detalls que no aporten res i que a vegades desorienten una mica i tot. El mateix passa amb alguns dels diàlegs, ja que els personatges fan referència a coses o fets que nosaltres no coneixem gens i que semblen tenir el seu pes en la història. Potser és que la peli està pensada pels espectadors de la sèrie i vull entendre que aquestes referències són de coses que ja s'han vist en algun dels capítols, però de totes maneres no ho trobo gens encertat de cara al públic internacional. Per tant, així com la trama principal es pot seguir sense problemes, les secundàries no estan gaire ben definides ni sel·leccionades, ja que a algunes els falta aprofunditzar i d'altres directament sobren. D'altra banda, també m'ha semblat que el director potencia poc els moments clau de la peli i en canvi es recrea en d'altres que potser no ho requerien tant. El muntatge també té part de culpa, ja que l'he trobat un pèl accelerat i a trompicons. En general, es troben a faltar nexes d'unió entre una escena i la següent, i això descoloca una mica a l'espectador.

Acerola i Laranjinha són dos amics adolescents que pràcticament s'han convertit en germans, ja que han passat tota la infància junts. Viuen al barri de Sinuca, a Río de Janeiro, un lloc marcat per la violència entre bandes de carrer, un dels líders de les quals és Madrugadao, cosí de Laranjinha. Acerola acaba de fer 18 anys, però la seva principal ocupació ara és preocupar-se de l'educació del seu fill, mentre que Laranjinha viu amb l'objectiu de trobar al seu pare, a qui encara no ha conegut mai. No obstant, un important conflicte entre la banda de Madrugadao i una de rival convulsiona a tot el barri i posarà a prova la seva amistat.

Salvant les citades carències en la narració, s'ha de dir que la peli ens segueix oferint moltes de les coses bones de Ciudad de Dios, com una ambientació extraordinària dels barris de "fabelas" més perillosos de Rio i també una cuidadíssima fotografia que accentua aquesta sensació de calor i de tensió quasi constant que es viu en aquest lloc. D'altra banda, s'ha de dir que les escenes d'acció no abunden gaire, ja que la peli centra la seva atenció en la relació entre els dos amics i els entrebancs pels que passarà en molt poc espai de temps, però això no fa que la peli no perdi suspens i emoció, sobretot a mida que ens acostem cap al final. Un aspecte que m'ha agradat molt, com també passava a Ciudad de Dios, és la trepidant banda sonora, d'aquelles que no et permet descansar quasi en cap moment i que et fa estar alerta tota l'estona. Resumint, que la peli perd molt si es compara amb la seva antecessora, però si es mira ailladament, es pot dir que resulta molt entretinguda, amb una temàtica que segueix sent molt atractiva i amb un bon ritme que fa que passi molt ràpid. Ah, i m'encanta com sona el portuguès de Brasil.

Links BitTorrent: V.O. + subs

Títol original: Cidade dos Homens

Director: Paulo Morelli

Intèrprets principals: Douglas Silva, Darlan Cunha, Jonathan Haagensen, Rodrigo dos Santos, Camila Monteiro, Naima Silva

País: Brasil, 2007.

Gènere: Drama, thriller. 100 min.

Permalink :: 28 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Lost - 4a temporada caps. 6 i 7

Per Mrtí - 14 de Marzo, 2008, 17:18, Categoria: Lost

Després de que el capítol 6 baixés una mica la intensitat que portaven els tres anteriors, sobretot el 5, el setè de la temporada remonta un altre cop el vol. De totes formes, tots i cada un dels capítols s'estan caracteritzant per tenir molta importància per si mateixos i també per anar donant, poc a poc, petites dosis d'informació que jo crec que ens encaminen cap a la qüestió principal de la sèrie. I és veritat que potser ho fan generant noves incògnites, però jo tinc la sensació que, per primer cop, la sèrie dóna tímides mostres de voler encarar, per fi, una explicació dels misteris de l'illa. Naturalment que queda moltíssim, però no oblidem que, amb aquesta temporada, la sèrie ha superat el seu equador, per tant ja es hora d'anar donant respostes (o pistes d'elles) a les preguntes generades durant les tres temporades anteriors.

Pel que fa al capítol 6, segurament té la trama secundària més fluixa del que portem de temporada, però ens dóna una informació molt important sobre la veritable forma de ser d'un dels personatges i estic segur que no ho fa perquè sí. Per tant, s'haurà d'estar atents al personatge en qüestió perquè segur que se'n guarda alguna de bona (que xungo això d'escriure sense poder desvetllar res).

D'altra banda, el capítol 7 m'ha encantat. No només per certa conversa on es dóna una informació importantíssima per a la sèrie i per certa aparició d'una persona, també perquè m'ha semblat un capítol rodó estructuralment i narrativament, de principi a fi. Qualitat Lost 100%. Com ja he dit, vital el que ens explica un dels personatges que apareixen al capítol respecte l'accident de l'avió i també cert personatge que es mostra al final. Què en penseu?

Per cert, el pròxim capítol, l'últim de la primera tanda de la temporada, es diu Meet Kevin Johnson. Vull que sigui divendres que ve, ja!!

Permalink :: 22 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Cometas en el Cielo

Per Mrtí - 8 de Marzo, 2008, 22:04, Categoria: Cine - Estrena

Marc Forster és d'aquells directors difícils de classificar, ja que les seves pel·lícules més conegudes quasi no tenen elements en comú. Des del dramatisme més cru de Monster's Ball, passant pel barroquisme edulcorat de Descubriendo Nunca Jamás i acabant amb el que serà el pròxim James Bond, Quantum of Solace. Abans d'aquesta, el director americà ens presenta un drama força poètic ambientat a l'Afganistan, en què posa a prova els límits de l'amistat entre dos nens que viuen a Kabul. El principal problema d'aquesta pel·lícula és que presenta dues parts, separades per una el·lipsi temporal, que presenten moltes (excessives) diferències entre si, ì no només pels 25 anys de distància, sinó també a nivell cinematogràfic. Així doncs, una primera part que jo qualificaria de força brillant, en què se'ns presenta la infantesa dels dos protagonistes al seu país natal, marcada per una estreta amistat i lleialtat, però fortament influenciada per la diferència social entre els dos, desemboca en una segona part en què la peli sembla perdre la seva identitat, ja que cau en els convencionalismes més típics i tòpics de forma incomprensible i fins i tot es torna ambigua en el seu missatge final. Queda clar, doncs, que aquesta segona part fa que la peli perdi tot l'atractiu que havia adquirit en la primera i que també es deixi pel camí el rigor i la qualitat tant del guió com de la direcció. Casualment, tot això passa quan l'acció es trasllada d'Afganistan a Estats Units, cosa que em fa pensar que no sigui tan casual i que s'explica per allò de "Dreamworks presents...". Amb una productora nordamericana com aquesta posant els diners, no m'estranyaria que haguessin agafat el guió i li haguessin aplicat totes les pautes que marca el seu manual del bon guió de cine. Una llàstima, ja que una trama amb originalitat, tendresa, cruesa, fatalitat i perfectament ambientada, es converteix en una trama en què els fets es van succeïnt un darrere l'altre, sense cap aprofundiment ni interès, i acaba amb un intent de sensibilització que per mi resulta forçat i en ocasions una mica gratuït.

Amir i Hassan són dos nens units per una forta amistat. Amir és fill d'una família benestant de Kabul, mentre que Hassan, provinent d'una ètnia diferent, és el fill del servent de la família d'Amir. Són inseparables, van junts a tot arreu i també formen parella en el popular concurs de volar estels, que consisteix en una espècie de duels entre dos estels fins que un aconsegueix tallar la corda de l'altre. A pesar de tot això, Amir i Hassan són molt diferents, però també complementaris. El primer és un enamorat d'escriure i ja crea les seves pròpies històries, mentre que el segon és analfabet; contràriament, el segon sempre és qui surt a defensar al primer si es troben en problemes. Amb tot, el concepte de l'amistat que tenen els dos no és exactament el mateix, i això tindrà unes conseqüències que marcaran per sempre la seva relació.

Tota la primera part de Cometas en el Cielo es caracteritza per un alt contingut poètic de les imatges, en què ajuden molt els impressionants paisatges d'Afganistan i també les estètiques i colorides imatges de desenes d'estels sobrevolant la ciutat de Kabul. Tot plegat acompanyat d'una deliciosa banda sonora, per la qual Alberto Iglesias va rebre una nominació a l'Oscar. També conté escenes molt boniques, com en la que Amir llegeix contes a Hassan o en la que els dos van a veure Los Siete Magníficos al cine tot i que ja se'n saben de memòria els diàlegs. Pel que fa a la segona part, se'n salva una mica el seu component històric i com et mostra el canvi que pateix un país en 25 anys i les sensacions que això provoca en algú que hi retornar després d'haver-ne estat al marge. De totes formes, tot i que la cruel imatge que es dóna dels talibans es correspon amb la realitat, hi ha detalls que semblen inclosos amb calçador només amb la voluntat de mostrar-los perquè sí i generar un plus de dramatisme. Pel que fa al missatge final, com ja he dit queda una mica en mans de cadascú, però a mi se'm va quedar cert regust de "a Amèrica és on es viu millor" que no em va agradar gaire. A més a més, tot el poetisme de la primera part potser s'hauria d'haver convertit en una actitud una mica més compromesa amb la brutal situació que se'ns descriu després, però quan es resol la trama i arriba el final, sembla que la peli s'oblida de tot el que hem vist fa només uns minuts. Això sí, un cop vista és quan es pot captar la bonica metàfora que el títol de la peli (l'original, perquè la traducció és, un cop més, incorrecta i nyonya) i tota la història dels estels representen respecte la relació entre els dos protagonistes.

En resum, tot i ser una peli irregular, Cometas en el Cielo no és una proposta a descartar ara mateix, ja que resulta molt més sòlida que qualsevol de les estrenes d'aquests dies i només per gaudir de la primera hora ja val la pena.

Títol original: Tke Kite Runner

Director: Marc Forster

Intèrprets principals: Khlaid Abdalla, Ahmad Khan Mahmidzada, Zekeria Ebrahimi, Saïd Taghmaoui, Atossa Leoni

País: USA, 2007.

Gènere: Drama. 120 min.

Permalink :: 13 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

The Corporation

Per Mrtí - 5 de Marzo, 2008, 23:58, Categoria: Documental

Ens trobem davant d'un d'aquells documentals que es podrien convertir fàcilment en una classe magistral que barrejaria història, economia, sociologia, geografia, etc. i que, al cap i a la fi, ens faria entendre una mica millor el món on vivim amb la conseqüent reacció de posar-se les mans al cap. The Corporation ha rebut més de 20 guardons internacionals i ha posat d'acord a les crítiques de molts països, que l'han considerat un dels documentals referència en la història recent del cine. El documental no és curt (2h 20min) i tant el ritme com el muntatge no destacarien pel seu dinamisme, però és que el seu punt fort és més el que explica que no com ho explica. En realitat l'edició en DVD té un segon disc amb quasi tres hores més de material, per tant queda clar que el volum d'informació que tenien per donar era immens i que la feina de muntatge deuria ser bastant dura. Amb això vull dir, que probablement la peli no es podia retallar més si es volia que ens ho expliquessin tot de forma entenedora. El documental es basa en un narrador en off combinat amb els testimonis de diverses persones que aporten la seva visió o que ens expliquen una experiència pròpia que serveix com a exemple d'algun aspecte concret. És amb aquests exemples quan el documental es fa entendre millor i quan realment podem captar el que ens estan explicant. The Corporation està estructurat de forma molt acotada, com si fós un llibre de text, per temes i subtemes, cosa que facilita que en tot moment sapiguem molt bé de què ens parlen i evita que es perdi el fil del que se'ns està explicant. Ens presenten un punt, el desenvolupen, el conclueixen i passen al següent. Això s'agraeix perquè els continguts són força complexos i no es podien explicar de qualsevol manera.

A mitjans del segle XIX, va néixer la figura de la corporació, o el que és el mateix, una empresa que reclama ser tractada com si fós una persona, ja que les seves accions i els seus objectius poden respondre als de qualsevol ésser humà. En ser un tema no contemplat de forma legal en aquell moment, les corporacions van anar guanyant terreny i influència sobre la societat en general fins a arribar als anys 60, on algunes quasi tenien més poder que el govern. Si aquestes corporacions reclamen ser tractades com si fóssin persones, se'n podria fer un estudi psicològic basta en al seva forma d'actuar i pensar per tal de descobrir quin tipus de persona són i poder-les conèixer millor i tractar com cal.

El resultat d'aquest estudi va ser força concluent: una corporació presenta els mateixos principis racionals i les mateixes pautes de comportament que les d'un psicòpata. Despreocupació absoluta pels sentiments dels altres, incapacitat per a mantenir relacions duraderes, total indiferència a l'hora de posar en perill la integritat d'altres persones, capacitat de mentir i enganyar constantment només per a benefici propi, incapacitat per a acceptar la culpa de res i falta de respecte a les lleis i a les normes socials. Aquests són els punts que el documental va desgranant i posant en evidència. La veritat és que hi ha alguns exemples que són tan increïbles com indignants, per la impotència que se sent quan algú es vol enfrontar a alguna d'aquestes institucions. El problema és que les hem estat alimentant mica en mica i ara tenen tant de poder i control sobre la societat que és quasi impossible derrotar-les. Nike, Coca-Cola, IBM, General Motors i molts altres noms mundialment coneguts són els protagonistes d'aquest documental que destaca per tenir una grandíssima credibilitat, gràcies a la seriositat amb què s'explica tot, i que ens mostra una vegada més que el món en què vivim funciona de la forma en qu interessa que funcioni als que tenen el poder, però obrint la porta a possibles solucions i a vies d'acció per poder imposar el sentit comú que ells no tenen. The Corporation ni es va estrenar aquí i és probable que aquest sigui el primer cop que en sentiu a parlar, però ha tingut un gran èxit en la seva edició en DVD, sobretot gràcies a la seva popularitat a internet. Realment, és d'aquelles que acabes de mirar i penses "tothom hauria de veure aquest documental". Després s'hi podrà fer més o menys, però el dret a saber com funciona aquest entorn que tant influeix en la nostra vida no ens el treu ningú i l'hem d'exercir, i aquesta és una boníssima oportunitat.

Títol: The Corporation

Directors: Mark Achbar, Jennifer Abbott

Participants: Noam Chomsky, Naomi Klein, Milton Friedman, Howard Zinn, Vandana Shiva, Michael Moore

País: Canadà, 2004.

Gènere: Documental. 145 min.

Permalink :: 25 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Lost - 4a temporada caps. 4 i 5

Per Mrtí - 29 de Febrero, 2008, 17:30, Categoria: Lost

Absolutament tota la crítica televisiva americana coincideix en parlar d'aquesta temporada com un fenomen inigualable en una sèrie de televisió. Si ja de per si la sèrie ha provocat un dels moviments de seguidors més importants arreu del món, aquest inici de 4a temporada s'està convertint quasi en una obsessió per a molta gent.

A mi ja em perdonareu que no digui massa en aquest petit text per presentar el capítol, però és que acabo de veure el capítol 5 i sincerament encara no he pogut posar una mica d'ordre a tot el que he vist, i suposo que tothom s'ha trobat amb la mateixa situació en acabar de veure'l. Així que millor que als comentaris cadascú expressi les seves opinions i a veure si traiem alguna idea interessant de tot plegat. Us dóno temps, pq en requereix, però si us plau dieu algo!!!

 

Permalink :: 17 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

En el Valle de Elah

Per Mrtí - 26 de Febrero, 2008, 0:25, Categoria: Cine - Estrena

Després de l'oscaritzada Crash (que per a mi no està tan sobrevalorada com diuen), Paul Haggis no abandona el dramatisme com a batuta de les seves produccions i aquest cop encara dota de més seriositat i sobrietat la seva història. I no només això, amb En el Valle de Elah, Haggis s'ha arriscat a ser durament criticat per un sector d'Estats Units per la seva profunda crítica a la guerra d'Iraq i la posada en dubte d'alguns dels valors més arrelats a l'americanisme més conservador. Tot plegat conforma una peli molt compromesa amb el missatge que vol transmetre i totalment inflexible amb l'espectador, ja que no inclou cap descans en el turment del seu protagonista, cap petita escletxa d'esperança, cap matís per suavitzar les coses. Si una cosa no se li pot retreure a En el Valle de Elah, és que és una peli amb les idees molt clares. El problema de tot això és que és una peli difícil de veure, molt més que Crash. Un ritme més aviat pausat, uns personatges molt més reflexius que impulsius, un avanç molt progressiu de la trama i un fort aprofundiment en el rerafons de l'argument i de la causa de tot plegat fan que més d'un es pugui impacientar a mitja peli i començi a mirar el rellotge. En realitat, estic d'acord en què Haggis potser s'extén una mica en l'espessor de la peli, especialment quan aquesta arriba als tres quarts de la seva durada, just abans del desenllaç, i això pot donar pas a que un començi a desviar la mirada i a baixar el seu nivell d'atenció. I segons l'hora en què es miri, potser alguna cosa més. No obstant, ja us dic ara que el final val la pena, no només per la resolució de l'argument, si no per la presència de diverses imatges amb un gran simbolisme i fins i tot polèmica. Sense anar més lluny, l'últim pla de la peli segur que ha estat motiu de desmais i/o malediccions entre el sector més patriotista nord-americà.

Hank és un veterà de guerra americà que té el seu fill destinat a l'Iraq. Quan el seu regiment torna a casa, li comuniquen que el seu fill no hi és i que està desaparegut. Hank es posa a investigar i descobreix que, just abans de tornar, el seu fill havia abandonat sense permís la seva base amb uns quants soldats més. Amb l'ajuda de la detectiu Sanders, Hank no s'aturarà fins a conèixer què va passar exactament abans de que el seu fill desaparegués. A mida que va descobrint detalls, no només es preocupa, sinó que comença a qüestionar tots els valors que per a ell significava l'exèrcit i la seva carrera militar.

En la línia de la peli, les actuacions dels protagonistes es caracteritzen per la seriositat i pel dramatisme que viuen els personatges. Tommy Lee Jones, nominat a millor actor, demostra que és capaç de transmetre un munt de coses només amb la seva mirada perduda i el seu posat tan impassible com turmentat per dins. Entre aquesta actuació i la de No Es País Para Viejos, queda clar que es troba en un gran moment. Pel que fa a Charlize Theron, en primer lloc s'ha de dir que apareix amb un aspecte que la fa una mica difícil de reconèixer, i en segon lloc es pot qualificar el seu treball com a correcte, però tampoc per a tirar coets. Això sí, és molt important la seva influència sobre el personatge de Tommy Lee Jones, sobretot per aquesta mena de segona oportunitat com a pare que li dóna durant una porció de peli. Pel que fa a l'aparició de Susan Saradon, és simplement testimonial i sembla només feta perquè la tan compromesa actriu pugui aparèixer en una peli tan afí als seus ideals. Finalment, citar l'aparició també de Josh Brolin, que últimament surt a totes les pelis, i no precisament petites. Com a resum, es podria dir que En el Valle de Elah és una peli molt sòlida, molt estudiada i amb un missatge força potent, però que sembla feta només per a aquells a qui aquest missatge els captivi de tal forma que puguin veure-la amb una implicació total de principi a fi. Val la pena veure-la i esperar al final només per la satisfacció de veure que el missatge de condemna segueix viu en un país en què mai és vist de forma gaire entusiasta. Això sí, si algú plega abans d'hora, ho comprendré.

Títol original: In the Valley of Elah

Director i guionista: Paul Haggis

Intèrprets principals: Tommy Lee Jones, Charlize Theron, Susan Sarandon, Jason Patric, James Franco, Josh Brolin, Rick González

País: USA, 2007.

Gènere: Drama. 115 min.

OSCARS 2007: NOMINADA A MILLOR ACTOR (TOMMY LEE JONES)

Permalink :: 14 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

OSCARS 2007

Per Mrtí - 23 de Febrero, 2008, 1:24, Categoria: General

MILLOR PEL·LÍCULA

EXPIACIÓN

JUNO

MICHAEL CLAYTON

NO ES PAÍS PARA VIEJOS

POZOS DE AMBICIÓN

MILLOR DIRECTOR

Julian Schnabel (La Escafandra y la Mariposa)

Jason Reitman (Juno)

Tony Gilroy (Michael Clayton)

Joel i Ethan Coen (No es País para Viejos)

Paul Thomas Anderson (Pozos de Ambición)

MILLOR ACTOR

George Clooney (Michael Clayton)

Daniel Day-Lewis (Pozos de Ambición)

Johnny Depp (Sweeney Todd)

Tommy Lee Jones (En el Valle de Elah)       

Viggo Mortensen (Promesas del Este)

MILLOR ACTRIU

Cate Blanchett (Elizabeth II)

Julie Christie (Lejos de Ella)

Marion Cotillard (La Vida en Rosa)

Laura Linney (La Familia Savage)           

Ellen Page (Juno)

MILLOR ACTOR SECUNDARI

Casey Affleck (El Asesinato de Jesse James...)

Javier Bardem (No es País para Viejos)

Phillip Seymour Hoffman (La Guerra de Charlie Wilson)

Hal Holbrook (Hacia Rutas Salvajes)

Tom Wilkinson (Michael Clayton)

 MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA

 Cate Blanchett (I'm Not There)

 Ruby Dee (American Gangster)

 Saoirse Ronan (Expiación)

 Amy Ryan (Adiós Pequeña, Adiós)

 Tilda Swinton (Michael Clayton)

MILLOR GUIÓ ORIGINAL

Juno

Lars and The Real Girl

Michael Clayton

Ratatouille

La Familia Savages

 MILLOR GUIÓ ADAPTAT

Expiación

Lejos de Ella

La Escafandra y la Mariposa

No es País para Viejos

Pozos de Ambición

MILLOR PEL·LÍCULA ESTRANGERA

Beaufort (Israel)

Los Falsificadores (Austria)

Katyn (Polònia)

Mongol (Kazahstan)

12 (Rusia)

MILLOR FOTOGRAFIA

El Asesinato de Jesse James...         

Expiación

La Escafandra y la Mariposa

No es País para Viejos

Pozos de Ambición

MILLOR BANDA SONORA

Expiación

Cometas en el Cielo

Michael Clayton

Ratatouille

3:10 to Yuma

MILLOR MUNTATGE

El Ultimátum de Bourne

La Escafandra y la Mariposa

Hacia Rutas Salvajes

No es País para Viejos

Pozos de Ambición

Permalink :: 23 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Sweeney Todd

Per Mrtí - 22 de Febrero, 2008, 23:53, Categoria: Cine - Estrena

No és gaire recomanable tenir-ne, ja siguin aplicats al cine o a la vida en general, però haig de confessar el meu prejudici profundament negatiu amb el gènere cinematogràfic musical. A banda de creure que està passat de moda, sempre m'ha semblat una estupidesa això de que la gent es posi a cantar així perquè sí enmig d'una peli, per després tornar a la normalitat com si res... fins a la següent cançó al cap d'una estona i vinga tornem-hi, a cantar. Ho sento, però ho trobo tot sobreactuat, carregós i inversemblant. Doncs bé, el senyor Burton ha aconseguit fer-me empassar aquest prejudici amb patates, ja que no tinc més remei que reconèixer la bona estona que vaig passar veient Sweeney Todd. La veritat és que pocs directors aconsegueixen, facin el que facin, que l'espectador quedi quasi hipnotitzat amb la pantalla, i a mi Tim Burton em té la mida presa en aquest sentit. Deixant de banda les cançons, la peli és una obra d'art a nivell tècnic: fotografia, il·luminació, vestuari, maquillatge, direcció artística. Tot plegat fa de Londres un veritable quadre impressionista, en què no veiem mai el sol, en què els personatges es difuminen amb l'entorn i en què predomina una extensa gama de grisos per sobre del color. A nivell visual, té relativa semblança amb La Novia Cadáver, salvant les distàncies entre animació i imatge real, naturalment. Pel que fa a la direcció, Burton segueix en la seva línia de força dinamisme, seguint a la perfecció el ritme de la música i dirigint magistralment als seus actors talismà: Johnny Depp i Helena Bonham Carter. El cert és que em cansa una mica que sempre treballi amb els mateixos actors, però en aquest cas un s'ha de treure el barret amb l'actuació dels dos, sobretot tenint en compte que ells mateixos canten totes les cançons. Merescudíssima nominació de Depp a millor actor, però Bonham Carter també la mereixia. En realitat, tant la peli com el director es mereixien estar entre els nominats.

Benjamin Barker era un conegut barber de Londres que gaudia d'una vida feliç amb la seva dona i la seva filla, fins que l'enveja del poderós jutge Turpin el va separar d'allò que més estimava i el va deixar entre reixes durant quinze anys. Ara, i sota el nom de Sweeney Todd, ha aconseguit tornar a Londres amb un objectiu clar: venjança. En tornar a l'edifici de la seva antiga barberia, coneix a la sra. Lovett, que ven els seus pastissos de carn al local de sota. Junts es posaran mans a l'obra per a contactar amb el jutge Turpin i recuperar el que va arrebatar al barber.

La veritat és que, després dels primers minuts de peli, no les tenia totes, ja que l'inici és pràcticament una cançó darrere l'altra i per mi queda una mica massa carregat. No obstant, poc a poc la peli es va equilibrant i els fragments musicals i els parlats es van rellevant de forma més equitativa. A destacar un dels temes centrals en què Sweeney Todd i un dels personatges canten a la vegada dues cançons de forma entrellaçada, sota una direcció magistral de Burton i amb un treball de muntatge realment brillant. Sweeney Todd sempre està acompanyada d'aquest aire melancòlic que rodeja el personatge, però no dubta en esquitxar la camera de sang quan fa falta. Els tocs de violència són força explícits, cosa totalment necessària si tenim en compte la mentalitat despiadada del protagonista, però això es veu compensat per la constant presència d'un subtil humor negre, al més pur estil de Tim Burton. Un cop vista, t'adones que havia de ser ell i només ell qui adaptés un musical com aquest al cine; serà un tio raro de collons, però té un ull fílmic realment únic. Com ja he dit, la peli no perd l'interès en cap moment i passa volant, i a un que no suporta gaire els musicals no li queda cap altra que recomanar-la i molt. És d'aquelles que no em faria res tornar a veure ara mateix, i això no ho dic de qualsevol peli.

Títol original: Sweeney Todd. The Demon Barber of Fleet Street.

Director: Tim Burton

Intèrprets principals: Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Alan Rickman, Sacha Baron Cohen, Timothy Spall, Jamie Campbell Bower

País: USA, 2007.

Gènere: Musical, thriller, drama. 115 min.

OSCARS 2007: MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA.

Permalink :: 16 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Pozos de Ambición

Per Mrtí - 18 de Febrero, 2008, 8:46, Categoria: Cine - Estrena

Tot i ser un director no gaire prolífic (tot just és la seva cinquena direcció), Paul Thomas Anderson ens regala noves mostres un cop més del seu enorme talent a l'hora de fer cine i a l'hora de no deixar a ningú indiferent. Pozos de Ambición s'afegeix a aquesta nodrida llista de grandíssimes pel·lícules que ens han deixat els últims mesos, però, sobretot, afegeix a la història del cine contemporani un dels personatges més sensacionals que he vist últimament. Aquest personatge es diu Daniel Plainview i darrere seu hi ha un Oscar a millor actor que ja té nom i cognoms: Daniel Day-Lewis. Molta gent ja parla del Charles Foster Kane (Ciudadano Kane) del segle XXI, però, si bé existeixen clars paral·lelismes en l'evolució decadent d'ambdós personatges, jo crec que el que ens atén va molt més enllà, ja que el seu humanisme acaba desapareixent per complet. Entre actor i director construeixen un personatge d'un magnetisme extraordinari, d'aquells que tens ganes de veure en tot moment, de qui no et vols perdre ni una paraula, ni un moviment, ni un gest. L'avarícia, la fredor, la maldat, l'odi, el rencor, la nul·la compassió, tot el que representa Daniel Plainview és negatiu, no obstant, et captiva de forma inevitable. Daniel Day-Lewis és amo i senyor de la peli. Al seu costat, Paul Dano és, per mi, una de les grans sorpreses de la peli. Després de veure'l a Pequeña Miss Sunshine (el noi que no parla), Dano es fica a la pell d'un personatge molt i molt difícil, i aconsegueix un resultat digníssim al costat de Day-Lewis. Té una expressivitat facial molt especial, desconcertant, incòmoda, i això li dóna molta personalitat i també credibilitat a l'hora d'enfrontar-se al protagonista. Els dos simbolitzen aquest enfrontament entre el bé i el mal, un creu en el que ve del cel i l'altre en el que hi ha sota terra, una convivència realment difícil. Sens dubte, dues interpretacions que ja fan que la peli valgui la pena.

Entre finals del segle XIX i principis del XX, Daniel Plainview passa de ser un simple buscador de minerals a un dels propietaris petrolers més importants de l'oest americà. A base de guanyar-se els habitants de cada lloc amb la seva gran elocuència, Plainview construeix cada cop més i més pous i va fent créixer la seva fortuna. Un dia, un jove se li presenta i li parla d'un jaciment de petroli totalment desconegut. Un cop allà, Plainview té clara la intenció de comprar totes les terres, però es topa amb un representant de l'església que li complica la vida.

No només d'actuacions viu Pozos de Ambición, també fa gala d'una brillant direcció, en què es podria dir que són els personatges qui guien a la càmara i no al revés, i una factura visual i sonora admirable. Pel que fa a la fotografia, s'ha de dir que en alguns moments és una peli més aviat fosca, tan sols aprecies el contorn de les cares o els objectes, però també té imatges en ple desert que semblen veritables postals. Si ens fixem a la banda sonora, jo l'he trobat en ocasions un pèl excessiva, en el sentit que té masses ganes d'enfatitzar alguns aspectes que no ho requereixen, i també poc cohesionada amb la resta, però en general és majestuosa i es converteix en un canal més per definir el protagonista i la seva forma d'actuar. Ara bé, si hi ha algun punt controvertit en aquesta peli, aquest és sens dubte el final. A la sala, em va semblar desmesuradament violent i sobreactuat, quasi tragicòmic (en realitat més d'una persona reia), però a mida que hi he anat pensant, m'he adonat que respon perfectament a l'evolució del personatge i en realitat no és més que un desfermament de tot el que porta a dins. De totes formes, crec que difereix massa amb l'estil de la resta de la peli i queda massa brusc i desconcertant. Finalment, un cop més crec que es van reprimir massa a la sala de muntatge i no van retallar els 25-30 minuts que li sobren a la peli, i que serveixen per extendre's en qüestions en què no caldria fer-ho i arribar a uns 155 minuts, per mi, innecessaris. És per aquestes imperfeccions, que Pozos de Ambición, tot i ser una gran, gran peli, no supera a No Es País Para Viejos, la qual, un cop vistes les cinc nominades, és indiscutiblement la meva preferida.

Títol original: There Will Be Blood

Director i guionista: Paul Thomas Anderson

Intèrprets principals: Daniel Day-Lewis, Paul Dano, Kevin J. O'Connor, Ciarán Hinds, Russell Harvard, Barry Del Sherman

País: USA, 2007.

Gènere: Drama. 155 min.

OSCARS 2007: MILLOR ACTOR (DANIEL DAY-LEWIS), MILLOR FOTOGRAFIA.

Permalink :: 9 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Lost - 4a temporada cap. 3

Per Mrtí - 16 de Febrero, 2008, 15:53, Categoria: Lost

Un altre gran capítol, potser no tan intens com el segon, però igual d'impactant i amb un final... mare meva. M'ha agradat especialment el flash-forward i en general que Sayid tornés a agafar protagonisme, ja que últimament quedava una mica en segon pla. En fi, arriba un moment que ja no sé què més dir, suposo que tothom que l'hagi vist haurà estat una bona estona pensant en aquesta imatge final.

Per cert, ara que ha acabat la vaga de guionistes, esperem que hi hagi temps per a replantejar la temporada tal com estava pensada, a 16 capítols. De moment, segueixen havent-hi confirmats només 8. Tan de bò que no ens facin això, pq tal com ha arrencat la temporada seria un sacrilegi reduir-ho tot a tan pocs episodis.

Permalink :: 6 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Michael Clayton

Per Mrtí - 15 de Febrero, 2008, 17:35, Categoria: Cine - 2007

És senzillament incomprensible que aquesta pel·lícula sigui considerada com una de les cinc millors de 2007 per l'Acadèmia de Hollywood. No descobrirem ara com funcionen les coses allà, però en aquest cas, s'evidencia més que mai la teoria de que són sempre els grans noms de Hollywood i els que més pasta posen sobre la taula els que aconsegueixen situar la seva peli a primera línia. Només cal veure els productors executius de Michael Clayton: George Clooney, Steven Soderbergh, Anthony Minghella i Sydney Pollack. Massa prestigi i interessos comercials pel mig com per no nominar-la. Tot això no només ho dic pq hi hagi un munt de pelis de 2007 que són indiscutiblement millors que Michael Clayton (que no enumeraré pq ocuparia un paràgraf sencer), sinó pq es tracta d'una peli que no passa de normaleta, adjectiu que fins i tot podria considerar massa generós. Per començar, és una peli construida al voltant d'un sol personatge a qui no sap definir de forma clarivident des d'un bon principi, i això no s'ho pot permetre. Sí, t'expliquen qui és, et diuen que és el millor fent el que fa, però durant la peli no el veus en acció, no pots palpar-ho directament, simplement t'has de creure les meravelles que parlen d'ell. D'altra banda, l'he trobat un personatge massa pla, amb molt poc recorregut, que evoluciona d'una forma massa confusa i no gaire coherent. Si a tot això li afegeixes que el ritme i el muntatge de la pel·lícula no saben absorbir una trama força complexa (o potser és més simple del que sembla, però la peli no fa més que complicar-la), és inevitable que aparegui el pitjor enemic d'un film: l'avorriment. Em sembla que feia molt que no utilitzava aquest qualificatiu, però Michael Clayton és una peli avorrida.

Michael Clayton treballa per un important bufet d'advocats de Nova York, però la seva professió no és la d'advocat, sinó que es dedica a netegar els draps bruts dels seus clients de la forma més ràpida i eficaç possible. Se'l podria definir com un "solucionador de problemes" que simplement fa la seva feina, sense parar-se a pensar en aspectes legals o ètics. L'últim conflicte del bufet on treballa, però, és d'especial complexitat pel prestigi i diners que hi han en joc, tant per part de la multinacional demandada com per part del bufet.

Si alguna cosa es pot salvar d'aquesta peli, són les actuacions, sobretot la dels actors secundaris. Tom Wilkinson fa del seu personatge el més potent i interessant de la peli, sens dubte, d'aquells que saps que no estan bé del cap, però que mai saps en quin moment ho estan. Serà un dels rivals de Bardem a millor actor secundari. D'altra banda, cal destacar també a Tilda Swinton, que interpreta a una dona que intenta ser forta quan realitat sap que està sentenciada; també està nominada. Finalment, no ens podem oblidar del pal de paller de Michael Clayton: George Clooney. Sempre he considerat que l'home Nespresso és un bon actor i que sap donar personalitat i carisma als seus personatges, però crec que no estem davant d'una de les seves millors actuacions, sobretot si la comparem amb la magistral de Buenas Noches y Buena Suerte. A banda de tot això, havia llegit a alguns llocs que la peli amaga una forta crítica a les multinacionals, però què voleu que us digui, no ens ensenya res que no sapiguem ja, per tant al factor innovació tampoc s'hi poden aferrar. Puc reconèixer que el desenllaç de la peli té força, però en aquell moment quasi et sembla una mica exagerat pel que has vist fins llavors. En fi, que estem davant d'una d'aquelles pelis que s'oblida el dia següent d'haver-la vist, tremendament sobrevalorada per la crítica i que més val que passi desaparcebuda als Oscars o ja serà per indignar-se.

Títol: Michael Clayton

Director i guionista: Tony Gilroy

Intèrprets principals: George Clooney, Tom Wilkinson, Tilda Swinton, Sydney Pollack, Michael O'Keefe, Ken Howard

País: USA, 2007.

Gènere: Drama, thriller. 115 min.

OSCARS 2007: MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA (TILDA SWINTON)

Permalink :: 9 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Lost - 4a temporada cap. 2

Per Mrtí - 11 de Febrero, 2008, 19:42, Categoria: Lost

Si el primer capítol ens havia deixat a tots amb ganes de més, aquest segon ho ha compensat i de quina manera. Realment, feia molt que un episodi no aportava tantes coses noves ell solet i sense permetre ni un sol moment de desatenció, des del primer fotograma fins a l'últim. Només dir que als pocs segons ja estàs amb la boca oberta i aquell mig somriure que t'entra en aquells moments en què la sèrie et deixa totalment descolocat. Segueixo dient que és admirable la capacitat d'aquesta gent per a seguir creant nous focus d'atenció i noves incògnites igual de potents després de quasi 75 capítols.

Doncs bé, ara sí que podem dir que ja hem entrat de ple a la 4a temporada i que això ja roda a tota màquina. I això el que comporta, bàsicament, és que toca tornar a fer funcionar el cap i començar a donar voltes i intentar treure hipòtesis del que hem vist. Aquest segon capítol dóna per a molt en aquest sentit.

Permalink :: 7 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Hacia Rutas Salvajes

Per Mrtí - 9 de Febrero, 2008, 14:12, Categoria: Cine - Estrena

Sean Penn adapta i dirigeix una peli que ha tingut una grandíssima acceptació a Estats Units, però que crec q aquí pot generar opinions molt diverses. En el meu cas, és d'aquelles pelis que se'm creuen des d'un bon principi i després em ja resulta molt difícil tornar a simpatitzar amb elles. El principal motiu són les lliçons de vida que vol donar el protagonista només començar la història i com la peli adopta la mateixa mentalitat de forma descarada. L'element en qüestió és un d'aquells que jo anomeno "il·luminats de la vida", decidit a anar a contracorrent del món, pensant-se que només amb lo guai que és podrà arribar on vulgui, despreciant els diners i qualsevol altra cosa q li recordi a capitalisme i, el que és pitjor, pregonant per tot arreu que la resta de mortals sóm uns perdedors que no fem més que viure una mentida. El que provoca això és que li agafi força ràbia a aquest protagonista i que es plantegi una mena de duel entre la peli i jo per veure si m'aconsegueix convèncer. I tot al contrari, el tio en diu una darrere l'altra, i només falta l'exagerat poetisme de la narració per acabar de completar-ho. El moment àlgid és el diàleg del protagonista amb ¡una poma que s'esta menjant! a la qual acaba dient, textualment, "¡¡qué orgánica y natural que eres!!". Vinga home... no em facis riure. Com a conseqüència de tot això, resulta molt difícil comprendre i compartir el gran viatge que emprèn el prota, ja que no comparteixes ni els seus ideals somiadors ni els seus objectius. Com ja he dit, el problema està en què la peli es posiciona de seguida al seu costat i això la converteix en massa efectista, tendenciosa i igual d'ingènua que ell. Potser un punt de vista més neutral, donant peu a què l'espectador pugui anar decidint si comparteix o no la visió del protagonista, hagués funcionat millor.

El jove Christopher McCandless acaba de celebrar el seu acte de graduació amb uns resultats acadèmics impressionants, però quan el seu pare li parla de comprar-li un cotxe nou, ell expressa enfadat que no necessita res material per a viure. Al cap de poc, decideix donar els 24.000 $ que tenia estalviats a una ONG i abandona la seva ciutat amb l'objectiu d'arribar a Alaska i viure envoltat de naturalesa, fugint d'un estil de vida i una societat que no encaixa amb ell.

Tot i el que pugui semblar per la primera part del comentari, Hacia Rutas Salvajes no m'ha desagradat per complet, ni molt menys. Per començar, s'ha de destacar una factura visual excel·lent, combinada amb una molt bona banda sonora, que et fa disfrutar de grans paisatges, des del Grand Canyon fins a les muntanyes nevades d'Alaska. D'altra banda, el ritme de la narració també és digne d'esment, ja que la peli són 140 minuts, però no et dóna sensació de pesadesa, sobretot per la immensa varietat d'espais i situacions per les quals passa el protagonista i també per la constant aparició de nous personatges que es van creuant en el seu camí. Crec que el carisma dels secundaris és un dels punts més forts de la peli, sobretot el vell que coneix cap al final (Hal Holbrook, nominat a millor secundari) i també la parella de hippies. Un altre aspecte que m'ha agradat és el muntatge (nominat també als Oscars), que crea dos espais temporals que van avançant en paral·lel i que permet seguir sense problemes l'evolució d'un i altre, i potser de forma força més amena que no si la història s'hagués explicat linealment. Queda clar, doncs, que Hacia Rutas Salvajes té bastants pros i contres, però per mi té aquest problema d'adoptar una posició massa tancada i de voler adoctrinar; si coincideix amb la teva forma de pensar, perfecte, però sino, malament, pq ja et poses a la defensiva des de l'inici i això va en detriment dels seus objectius. Personalment, no m'agrada gens que una peli em vulgui donar lliçons de vida i definir la meva com a mentida, prefereixo que em mostri aquesta altra forma de veure les coses i demostrar-me la seva validesa pq jo pugui dir llavors que sí, que és una opció, però que no la comparteixo. Tots sabem que Sean Penn és com és, però potser no cal que s'agradi tant a si mateix.

Títol original: Into the Wild

Director i guionista: Sean Penn

Intèrprets principals: Emile Hirsch, William Hurt, Marcia Gay Harden, Jena Malone, Vince Vaughn, Catherine Keener, Brian Dierker, Hal Holbrook, Kristen Stewart

País: USA, 2007.

Gènere: Aventures, drama. 140 min.

Permalink :: 5 Comentaris :: Comentar | Referències (0)

Blog alojado en ZoomBlog.com